[:ca]Espirituals[:es]Espirituales[:]

[:ca]1- Ensenyar a qui no sap

Sense fer-nos els entesos i sense humiliar l’altre. Des de l’actitud de deixar-nos ensenyar. Perquè tots podem aprendre quelcom de tots. Són tantes les vegades que podem ajudar a les persones que coneixem a donar-los informació i orientació. Però sobretot hem d’omplir de saviesa la ignorància més gran, el no coneixement de Déu. Ensenyar primer amb les obres, després amb les paraules, que Déu és i ens ha redimit per Jesús i que tots estem cridats al cel, la vida eterna. Implica també un «deixar-se ensenyar pels altres.»

2- Donar consell a qui l’ha de menester

Molt sovint ens demanen opinió i consell sobre qüestions existencials. Abans de donar un consell sempre cal pregar i demanar el do del discerniment i aconsellar no segons el criteri mundà, sinó segons l’Evangeli. Sense exigir als altres allò que nosaltres no podríem suportar. Conscients que aconsellar el perdó, l’amor i la compassió ha de ser sempre present en la boca d’un cristià. La misericòrdia de Déu tanca totes les ferides del cor. Implica també acollir amb amor el bon consell que a nosaltres se’ns dóna.

3- Corregir el qui va errat

La correcció fraterna és un exercici molt evangèlic. Cal exercir-lo amb una gran delicadesa i si no es fa amb amor val més no exercir-la. També el qui corregeix és objecte de correcció. Corregir a l’altre és sempre un acte molt alt d’estimació. Cal fer-ho amb delicadesa, mai públicament, sense prepotència ni paternalisme. Implica també un deixar-se corregir pels altres.

4- Consolar el qui està trist

Si estimem ens adonem de seguida de les persones que porten tristesa als ulls i al cor. Donar alegria al nostre voltant i dissimular les tristeses pròpies per alegrar la vida dels altres. Es comunica alegria amb els gestos d’amabilitat, amb els detalls quotidians. També en saber escoltar. El qui està trist se sent consolat quan se sent realment estimat per un altres.

5- Perdonar les ofenses

Perdonar-les amb tot el cor i sinó podem demanar a Déu la gràcia de saber perdonar. En Déu tot ha d’estar reconciliat. L’odi és un impediment perquè la gràcia de Déu corri i ho empari tot. Es bo i convenient de saber demanar perdó i alhora perdonar amb tot el cor i pregar per aquells que ens han fet mal i no retreure res del mal que ens han fet, ja que ha quedat perdonat i oblidat per sempre. Això implica també acollir el perdó de l’altre amb humilitat.

6- Suportar amb paciència els defectes del proïsme

Conscients de què els altres també han d’aguantar amb amor i paciència els propis defectes i les pròpies limitacions. Cal mirar de tractar els altres sota la mirada de Déu i aprendre’ls a estimar tal com són. Si estimem els qui ens cauen bé i ens plauen en tot no té cap mèrit. L’altre és tal com és i Déu l’estima així. Un bon propòsit seria no evitar les persones que ens resulten enutjoses i desplaents. La font de la paciència cristiana és Déu mateix que mai es cansa d’estimar, Ell que és pacient en l’amor. També és un acte de caritat no divulgar els defectes dels altres.

7- Pregar a Déu pels vius i pels difunts

L’Església és la comunió dels sants, és una comunitat en què preguem els uns pels altres. Déu ha volgut vincular la seva gràcia a la pregària dels fills, una pregària fidel i obstinada, plena de confiança perquè Déu és el nostre Pare. Cal pregar també pels difunts, és la manera més preciosa d’estimar-los com a signe de què no els hem oblidat i demanar a Déu perdó per aquells pecats que potser van cometre i dels quals no van demanar perdó aquí a la terra. L’Església sempre ha lloat la caritat que es fa en sufragi dels difunts, principalment en la celebració de l’Eucaristia.

[:es]

1- Enseñar al que no sabe

Sin hacernos los entendidos y sin humillar al otro. Desde la actitud de dejarnos enseñar. Para que todos podamos aprender algo de todos. Son tantas las veces que podemos ayudar a las personas que conocemos a darles información y orientación. Pero sobre todo tenemos que llenar de sabiduría la ignorancia más grande, el no conocimiento de Dios. Enseñar primero con las obras, luego con las palabras, que «Dios es» y nos ha redimido por Jesús y que todos estamos llamados al cielo, la vida eterna. Implica también un «dejarse enseñar por los demás.»

2- Dar consejo al que lo necesita

Muy a menudo nos piden opinión y consejo sobre cuestiones existenciales. Antes de dar un consejo siempre hay que orar y pedir el don del discernimiento y aconsejar no según el criterio mundano, sino según el Evangelio. Sin exigir a los demás lo que nosotros no podríamos soportar. Conscientes de que aconsejar el perdón, el amor y la compasión debe ser siempre presente en la boca de un cristiano. La misericordia de Dios cierra todas las heridas del corazón. Implica también acoger con amor el buen consejo que a nosotros se nos da.

3- Corregir al que se equivoca

La corrección fraterna es un ejercicio muy evangélico. Hay que ejercerlo con una gran delicadeza y si no se hace con amor más vale no ejercerla. También el que corrige es objeto de corrección. Corregir el otro es siempre un acto muy alto de estimación. Hay que hacerlo con delicadeza, nunca públicamente, sin prepotencia ni paternalismo. Implica también un dejarse corregir por los demás.

4- Consolar al triste

Si amamos nos damos cuenta enseguida de las personas que llevan tristeza en los ojos y el corazón. Es necesario dar alegría a nuestro alrededor y disimular las tristezas propias para alegrar la vida de los demás. Se comunica alegría con los gestos de amabilidad, con los detalles cotidianos. También en saber escuchar. El que está triste se siente consulado cuando se siente realmente querido por un otros.

5- Perdonar las injúrias

Perdonarle con todo el corazón y sino podemos pedir a Dios la gracia de saber perdonar. En Dios todo debe estar reconciliado. El odio es un impedimento para que la gracia de Dios corra y lo ampare todo. Es bueno y conveniente de saber pedir perdón ya la vez perdonar con todo el corazón y orar por aquellos que nos han hecho daño y no reprochar nada del mal que nos han hecho, ya que ha quedado perdonado y olvidado para siempre. Esto implica también acoger el perdón del otro con humildad.

6- Sufrir con paciencia los defectos de los demás

Conscientes de que los demás también tienen que aguantar con amor y paciencia los propios defectos y las propias limitaciones. Hay que mirar de tratar a los demás bajo la mirada de Dios y aprenderlos a querer tal como son. Si amamos a los que nos caen bien y nos gustan en todo no tiene ningún mérito. El otro es tal como es y Dios lo ama así. Un buen propósito sería no evitar las personas que nos resultan engorrosas y desplaents. La fuente de la paciencia cristiana es Dios mismo que nunca se cansa de amar, Él que es paciente en el amor. También es un acto de caridad no divulgar los defectos de los demás.

7- Rogar a Dios por los vivos y difuntos

La Iglesia es la comunión de los santos, es una comunidad en la que rogamos unos por otros. Dios ha querido vincular su gracia a la oración de los hijos, una oración fiel y obstinada, llena de confianza para que Dios es nuestro Padre. Hay que orar también por los difuntos, es la manera más preciosa de amarlos como signo de que no los hemos olvidado y pedir a Dios perdón por aquellos pecados que quizás cometieron y de los que no pidieron perdón aquí en la tierra. La Iglesia siempre ha alabado la caridad que se hace en sufragio de los difuntos, principalmente en la celebración de la Eucaristía.

[:]