Descarregar arxiu
JUBILEU EXTRAORDINARI DE LA MISERICÒRDIA
PAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA JUBILAR
Dissabte, 9 d’abril de 2016
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
L’Evangeli que hem escoltat ens permet descobrir un aspecte essencial de la misericòrdia: l’almoina. Donar almoina pot semblar una cosa senzilla, però hem de parar atenció per a no buidar aquest gest del gran contingut que té. De fet, el mot almoina deriva del grec i significa precisament ‘misericòrdia”. L’almoina, per tant, hauria de comportar tota la riquesa de la misericòrdia. I com que la misericòrdia té mil camins, mil modalitats, també l’almoina s’expressa de moltes maneres, per alleujar el malestar dels qui estan necessitats.
El deure de l’almoina és tan antic com la Bíblia. El sacrifici i l’almoina eren dos deures als quals la persona religiosa havia d’atendre. Hi ha pàgines importants a l’Antic Testament on Déu exigeix una atenció particular als pobres que, puntualment, són els qui no tenen res, els estrangers, els orfes i les vídues. A la Bíblia aquest és un tema constant: el necessitat, la vídua, l’estranger, el foraster, l’orfe… es repeteix contínuament. Perquè Déu vol que el seu poble miri aquests germans nostres; encara més, diré que estan precisament en el centre del missatge: lloar Déu amb el sacrifici i lloar Déu amb l’almoina.
Juntament amb l’obligació de recordar-se d’ells, es dóna també una indicació preciosa: «Dóna-li generosament i no a contracor» (Dt 15,10). Això significa que la caritat requereix, sobretot, una actitud d’alegria interior. Oferir misericòrdia no pot ser un pes o una molèstia dels quals ens hem d’alliberar ràpidament. Quanta gent es justifica a ella mateixa per a no donar almoina dient: «Vés a saber per què vol els diners aquest. Potser els vol per a comprar vi i emborratxar-se.» Però si ell s’emborratxa, és perquè no té un altre camí! I tu, què fas d’amagat quan ningú no et veu? I jutges aquest home que et demana una moneda per a un got de vi? M’agrada recordar l’episodi de l’ancià Tobies, que, després d’haver rebut una gran suma de diners, va cridar el seu fill i el va instruir amb aquestes paraules: «Fill meu, als qui obren rectament, fes-los almoina […]. No esquivis cap pobre, i Déu no t’esquivarà» (Tb 4,7-8). Són paraules molt sàvies que ajuden a entendre el valor de l’almoina.
Jesús, com hem escoltat, ens ha deixat un ensenyament insubstituïble en referència a aquest tema. Sobretot ens demana que no donem almoina per a ser lloats o admirats pels homes per la nostra generositat. Que la teva mà esquerra no sàpiga el que fa la dreta (cf. Mt 6,3). No és l’aparença allò que compta, sinó la capacitat d’aturar-se per a mirar la cara de la persona que demana ajuda. Cadascun de nosaltres pot preguntar-se: «Sóc capaç de parar-me i mirar a la cara, mirar als ulls, la persona que m’està demanant ajuda? En sóc capaç?» No hem d’identificar, per tant, l’almoina amb la simple moneda tirada de pressa, sense mirar la persona, sense aturar-se a parlar-hi per entendre què necessita realment. Al mateix temps, hem de distingir entre els pobres i les diferents formes de mendicitat que no fan cap bé als pobres de veritat. En resum, l’almoina és un gest d’amor que s’adreça als qui trobem; és un gest d’atenció sincera a qui s’acosta a nosaltres i demana la nostra ajuda, fet en el secret on només Déu hi veu i comprèn el valor de l’acte realitzat.
Però donar almoina també ha de ser per a nosaltres alguna cosa que no representi un sacrifici. Recordo una mare que tenia tres fills, de sis, cinc i tres anys, més o menys. I sempre ensenyava als seus fills que s’havia de donar almoina a les persones que en demanaven. Era l’hora de dinar: cada un menjava un filet a la milanesa, com es diu a la meva terra, ‘arrebossat’. Truquen a la porta. El gran va a obrir i torna: «Mare, hi ha un pobre que demana per a menjar.» «Què fem?», els pregunta la mare. «N’hi donem», diuen tots, «n’hi donem!» «D’acord: agafa la meitat del teu filet, tu l’altra meitat i tu l’altra meitat i fem dos entrepans.» «Ah no, mare, no!» «No? Tu dóna del que és teu, dóna allò que et costi.» Això és implicar-se amb el pobre. Jo em privo d’alguna cosa meva per a donar-t’ho a tu. I als pares els dic: eduqueu els vostres fills per a donar així l’almoina, per a ser generosos amb allò que tenen.
Fem nostres, doncs, les paraules de l’apòstol Pau: «Sempre us he mostrat que convé de treballar així per no escandalitzar els febles, recordant les paraules de Jesús, el Senyor, quan digué: “Fa més feliç donar que rebre”» (Ac 20,35; cf. 2Co 9,7). Gràcies!
