Descarregar arxiu
PAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL
Dimecres, 10 d’agost de 2016
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
El passatge de l’Evangeli de Lluc que hem escoltat (7,11-17) ens presenta un miracle de Jesús veritablement grandiós: la resurrecció d’un noi. I, malgrat tot, el cor d’aquesta narració no és el miracle, sinó la tendresa de Jesús vers la mare d’aquest noi. La misericòrdia pren aquí el nom de gran compassió vers una dona que havia perdut el marit i que ara acompanya el seu únic fill al cementiri. És aquest gran dolor d’una mare el que commou Jesús i li inspira el miracle de la resurrecció.
Amb la presentació d’aquest episodi l’Evangelista es recrea en molts detalls. A la porta de la ciutat de Naïm —un poble— es troben dos grups nombrosos que provenen de direccions oposades i no tenen res en comú. Jesús, seguit pels deixebles i per una gran gentada, és a punt d’entrar al poble mentre està sortint d’allí la trista comitiva que acompanya un difunt, amb la mare viuda i molta gent. A la porta els dos grans grups només es passen pel costat, seguint cadascun d’ells el seu camí. És llavors quan sant Lluc anota el sentiment de Jesús: «Així que el Senyor la va veure [la mare], en sentí compassió i li digué: “No ploris.” Després s’acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s’aturaren» (v. 13-14). Una gran compassió guia les accions de Jesús: és ell qui atura la comitiva per a tocar el fèretre i, mogut per la misericòrdia profunda per aquesta mare, decideix afrontar la mort, per dir-ho així, cara a cara. I l’afrontarà definitivament, cara a cara, a la creu.
Durant aquest Jubileu seria una bona cosa que, en passar el llindar de la Porta Santa, la Porta de la Misericòrdia, els pelegrins recordessin aquest episodi de l’Evangeli, esdevingut a la porta de Naïm. Quan Jesús va veure plorar aquesta mare, ella va entrar en el seu cor! A la Porta Santa cadascú hi arriba portant la seva vida pròpia, amb les alegries i sofriments, els projectes i els fracassos, els dubtes i les pors, per a presentar-los davant la misericòrdia del Senyor. Estem segurs que, a la Porta Santa, el Senyor s’hi acosta per a trobar-se amb cadascun de nosaltres, per a portar i oferir la seva paraula potent de consol: «No ploris» (v. 13). Aquesta és la Porta de l’encontre entre el dolor de la humanitat i la compassió de Déu. Passant la Porta, nosaltres fem el nostre pelegrinatge dins la misericòrdia de Déu que, com al noi mort, repeteix a tots: «T’ho mano: “Jove, aixeca’t” (v. 14). A cada un de nosaltres ens diu: «Aixeca’t!» Déu ens vol drets. Ens ha creat per estar drets. Per això la compassió de Jesús porta aquest gest de sanació, de guariment, l’expressió clau del qual és: «Aixeca’t, posa’t dret com t’ha creat Déu!» Dret. «Però, Pare, nosaltres caiem moltes vegades.» «Vinga, aixeca’t.» Això és el que ens diu Jesús, sempre. En passar el llindar de la Porta Santa cerquem sentir en el nostre cor aquesta paraula: «Aixeca’t!» La paraula potent de Jesús pot fer-nos aixecar i obrar en nosaltres també el pas de la mort a la vida. La seva paraula ens fa reviure, regala esperança, dóna pau als nostres cors cansats, obre una visió del món i de la vida que va més enllà del sofriment i de la mort. Damunt la Porta Santa hi ha inscrit per a cadascun de nosaltres l’inesgotable tresor de la misericòrdia de Déu!
Tocat per la paraula de Jesús, «el mort va incorporar-se i començà a parlar, i Jesús el va donar a la seva mare» (v. 15). Aquesta frase és molt bonica: fa veure la tendresa de Jesús: «El va donar a la seva mare.» La mare torna a trobar el seu fill. Rebent-lo de les mans de Jesús es converteix en mare per segona vegada, però el fill que ara se li ha retornat no ha rebut la vida d’ella. Mare i fill reben així la identitat respectiva gràcies a la paraula potent de Jesús i al seu gest amorós. Així, especialment en el jubileu, la mare Església rep els seus fills reconeixent en ells la vida donada per la gràcia de Déu. I és en virtut d’aquesta gràcia, la gràcia del baptisme, que l’Església es converteix en mare i cada un de nosaltres es converteix en fill.
Davant el noi que va tornar a viure i va ser retornat a la mare, «tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient: “Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres.” I també: “Déu ha visitat el seu poble.”» Això que Jesús ha fet no és sols una acció de salvació destinada a la vídua i al seu fill, o un gest de bondat limitat a aquesta població. A través de l’auxili misericordiós de Jesús, Déu va a trobar-se amb el seu poble, en ell es reflecteix i continuarà reflectint-se per a la humanitat tota la gràcia de Déu. Celebrant aquest Jubileu, que he volgut que fos viscut a totes les Esglésies particulars, és a dir, a totes les esglésies del món i no sols a Roma, és com si tota l’Església estesa pel món s’unís en un cant únic de lloança al Senyor. També avui l’Església reconeix ser visitada per Déu. Per això, acostant-nos a la Porta de la Misericòrdia, cada un de nosaltres sap que s’acosta a la porta del cor misericordiós de Jesús: és precisament ell la Porta veritable que condueix a la salvació i ens restitueix una vida nova. La misericòrdia, sigui en Jesús, sigui en nosaltres, és un camí que neix del cor per arribar a les mans. Què vol dir això? Jesús et mira, et guareix amb la seva misericòrdia, et diu: «Aixeca’t!», i el teu cor és nou. Què significa recórrer un camí del cor a les mans? Vol dir que amb el cor nou, amb el cor guarit per Jesús puc realitzar obres de misericòrdia amb les mans, intentant ajudar, guarir moltes persones que tenen necessitat. La misericòrdia és un camí que parteix del cor i arriba a les mans, és a dir, a les obres de misericòrdia.
He dit que la misericòrdia és un camí que va del cor a les mans. En el cor, nosaltres rebem la misericòrdia de Jesús, que ens dóna el perdó de tot, perquè Déu ho perdona tot i ens alleuja, ens dóna la vida nova i ens encomana amb la seva compassió. D’aquell cor perdonat i amb la compassió de Jesús, comença el camí cap a les mans, és a dir, cap a les obres de misericòrdia. Em deia un bisbe l’altre dia que a la seva catedral i en altres esglésies, ha fet portes de misericòrdia d’entrada i de sortida. Jo li vaig preguntar: «Per què ho has fet, això?» «Perquè una porta és per a entrar, demanar perdó i obtenir la misericòrdia de Jesús, i l’altra és la porta de la misericòrdia de sortida, per a portar la misericòrdia als altres, amb les nostres obres de misericòrdia.» Quin bisbe més intel·ligent! També nosaltres fem el mateix amb el camí que va del cor a les mans: entrem a l’església per la porta de la misericòrdia, per a rebre el perdó de Jesús, que diu: «Aixeca’t, vés, vés!», i amb aquest «vés» —drets— sortim per la porta de sortida. És l’Església en sortida: el camí de la misericòrdia que va del cor a les mans. Feu aquest camí!
