Benvolgut Capítol de la Catedral, preveres concelebrants, diaques, religiosos i religioses, germanes i germans en Crist mort i ressuscitat,
Tenim realment un gran desig d’acció de gràcies en aquesta celebració pel do del Jubileu de la Misericòrdia que avui i en aquesta celebració clausurem a l’arxidiòcesi. És una gratitud que en nom de tots faré arribar al papa Francesc. Aquest Jubileu ha marcat diferència: certament tota l’Església ha parlat, ha aprofundit i ha viscut l’evangeli de la Misericòrdia. També nosaltres, i per això vull agrair totes les iniciatives que s’han fet a la nostra arxidiòcesi per a celebrar el Jubileu, de manera particular, a més del Capítol d’aquesta Catedral, dono les gràcies als santuaris de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus, de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri i de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc, que han acollit els pelegrins que han traspassat la Porta Santa que entra cap a dins de Déu en el perdó, en la pau, en la comunió eclesial. Prego que tots els pelegrins que han acudit a aquests llocs encaminin els seus passos vers la Jerusalem del cel, en la santedat i en la pràctica de les bones obres. Maria, amb la seva mirada, ens ha acompanyat i ens acompanyarà sempre en aquest pelegrinatge vers Déu.
Hem rebut el perdó i la pau, hem rebut la sobreabundància de la indulgència de Déu, acompanyada de tot l’amor que l’Església (Esposa de Crist) té al Senyor i que ell reparteix tant entre els vius com entre els difunts. «De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia» (Jn 1,16). La porta del Jubileu es tanca, però no la misericòrdia de Déu.
Ara es tancarà simbòlicament el Jubileu (avui a totes les Esglésies diocesanes i diumenge a Roma), però no es tancarà mai la porta de la misericòrdia de Déu, que romandrà oberta com una font que brolla incessant i inexhaurible del cor obert de Jesucrist. Em plau llegir les paraules del papa Francesc a la Misericordiæ vultus: «Des del cor de la Trinitat, des de la intimitat més profunda del misteri de Déu, brolla i corre sense parar el gran riu de la misericòrdia. Aquesta font mai no podrà esgotar-se, per molts que siguin els qui s’hi apropin. Cada cop que algú en tindrà necessitat podrà venir a ella, perquè la misericòrdia de Déu no té fi. És insondable la profunditat del misteri que amaga, és inesgotable la riquesa que d’ella prové» (MV 25).
Em pregunto: Després del Jubileu, què hem de fer? Ens trobem com Maria: Què he de fer amb aquest amor tan gran manifestat en Crist i en l’Esperit Sant? No podem fer altra cosa que viure’l, que se’ns posi més i més dins del cor, talment esdevingui una ferida en l’ànima. Els cristians serem sempre els qui hem conegut l’amor del Crist i aquest amor sempre ens urgeix a portar aquest amor a tots i per a tots: «Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut» (1Jn 4,16).
Amor que és desig de pregària i d’adoració, amor que és voluntat de fer apostolat i de fer conèixer Jesús a tothom, amor que ens porta als germans pobres per a servir-los, amor que ens porta sempre als sagraments de la penitència i de l’eucaristia. Allí la misericòrdia deixa de ser una paraula i pel do de l’Esperit Sant esdevé una realitat divina lliurada a nosaltres, com perdó i comunió amb el cos de Crist, pa del cel, penyora de la vida eterna.
Hem proclamat una part de l’anomenat discurs escatològic de Jesús. D’alguna manera profetitza que els cristians hauran de viure en un món que coneix tots els esdeveniments luctuosos de la història, un món on es desencadenen les forces del Mal i fins i tot els cristians mateixos seran incompresos i perseguits. Moltes vegades és així perquè la mentida no suporta la veritat i l’odi no suporta l’amor, com la tenebra no pot resistir la llum.
És una història certament verificable no sols en el passat, sinó també en els nostres dies. En aquesta història present, tal com ens ha alertat el Senyor, ens haurem de mantenir ferms en la fe i no caure en la temptació que aquest o aquell altre són els salvadors del món. Només Crist és el Senyor, només ell salva. Sempre des de la consciència que «sofrint amb constància guanyarem per sempre la nostra vida».
En aquesta història on hi ha el sofriment de molts, i sobretot el terrible sofriment dels innocents, els cristians no haurem de perdre l’esperança i com una onada que ve del cel els cristians haurem de portar el bàlsam de la misericòrdia, que és contrària a la injustícia, i d’aquesta manera podrem cantar que: «La misericòrdia de Déu perdura eternament.» Així acaba la Misericordiæ vultus el Papa. Com podríem cantar la misericòrdia eterna de Déu si nosaltres no la vivim? És una història en la qual el Senyor ens ha de dir «que serà una ocasió propicia de donar testimoni» i en la qual no hem de tenir por perquè Crist ha vençut el món.
Jesús anuncia en aquest evangeli la destrucció del temple de Jerusalem «No quedarà pedra sobre pedra.» Tampoc quedarà res d’una Església tancada sobre ella mateixa que ha perdut el gust per evangelitzar, paralitzada per les dificultats o amb uns pastors que no visquin apassionadament l’amor del Crist dins seu.
Una parròquia és un lloc on la Paraula de Déu és proclamada i l’eucaristia rebuda, i, per tant, és un lloc on les inquietuds, totes animades per l’Esperit Sant, han de ser viscudes. Quantes vegades penso: No voleu dir que podríem treballar més? Voleu dir que ja fem tot el que podem?
Que la misericòrdia de Déu que hem celebrat en aquest Jubileu ens preservi, tal com ens ha dit sant Pau, de viure desvagats. Els cristians —bisbes, preveres, diaques, religiosos i religioses, laics i laiques— tenim molta feina a fer, tenim molt a testimoniar. El món i la societat ens demanen aquest testimoniatge del Déu vivent i de la força salvadora de l’amor, l’única que pot salvar el món. Que puguem fer nostres les paraules tan boniques de sant Pau: «L’amor de Déu ens empeny» (2Co 5,14); una Església que estima i canta la Vida que el Crist ens ha donat.
I finalment, tot donant gràcies a Déu Pare desitgem que el Jubileu sant de la Misericòrdia sigui motiu perquè l’Església a tot el món sigui renovada en l’Esperit Sant i que la pau, la desitjada pau, sigui donada al món i a la nostra societat. Que les paraules de la primera lectura es realitzin per a nosaltres i en la nostra Església: «Per vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables.» Ja seria una gràcia molt gran que haguéssim après tots, encara que sigui només una mica, que hem de ser misericordiosos com el Pare.
Tenim aquí davant la imatge de la Mare de Déu del Claustre. Aquest matí he tingut el goig de celebrar la clausura de la seva Novena. Diu el Sant Pare en la butlla Misericordiæ vultus que «la dolçor de la mirada de Maria, Mare de Misericòrdia, ens acompanyi en aquest Any Sant, perquè tots puguem redescobrir l’alegria de la tendresa de Déu» (MV, 24). Jo demano avui a Maria que aquesta dolça mirada ens acompanyi sempre. Amén.
Catedral de Tarragona, 13 de desembre de 2015
