[:ca]Suportar amb paciència les persones que ens molesten[:es]Soportar con paciencia las personas que nos molestan[:]

[:ca]

Descarregar arxiu

PAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Dimecres, 16 de novembre de 2016

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Dediquem la catequesi d’avui a una obra de misericòrdia que tots coneixem prou bé, però que a vegades no la portem a la pràctica com ho hauríem de fer: suportar amb paciència les persones que ens molesten. Tots som molt bons per identificar la presència d’algú que ens molesta: això ens passa quan trobem algú pel carrer o quan rebem una trucada de telèfon… De seguida pensem: «Quanta estona hauré de sentir les queixes, les xafarderies, les peticions o les vanitats d’aquesta persona?» També passa, a vegades, que les persones que ens molesten són les que tenim més a prop: entre els parents sempre n’hi ha algun; al lloc on treballem tampoc en falten; i fins i tot ni en el temps lliure no ens en podem alliberar. Què hem de fer amb les persones que ens molesten? Però és que també molt sovint nosaltres molestem els altres. Per què entre les obres de misericòrdia hi han posat també aquesta? Suportar amb paciència les persones que ens molesten?

A la Bíblia veiem que Déu mateix ha de tenir misericòrdia per suportar les queixes del seu poble. Per exemple en el llibre de l’Èxode el poble és realment insuportable: primer plora perquè és esclau a Egipte, i Déu l’allibera; després, al desert, es queixa perquè li falta menjar (cf. 16,3), i Déu els envia guatlles i mannà (cf. 16,13-16), però malgrat això les queixes no paren. Moisès feia de mitjancer entre Déu i el poble, i ell també a vegades era molest per al Senyor. Però Déu va tenir paciència i així va ensenyar també a Moisès i al poble aquesta dimensió essencial de la fe.

És llavors quan ens sorgeix una primera pregunta: fem alguna vegada l’examen de consciència per veure si també nosaltres, a vegades, podem ser molestos per als altres? És fàcil assenyalar amb el dit els defectes i les mancances dels altres, però hem d’aprendre a posar-nos en el seu lloc.

Mirem sobretot Jesús: quina paciència va haver de tenir durant els tres anys de la seva vida pública! Una vegada, quan anava caminant amb els deixebles, el va aturar la mare de Jaume i de Joan, i li va dir: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra» (Mt 20,21). La mare feia pressió per als seus fills, però era la mare… Fins i tot en aquella situació Jesús ho aprofita per a donar-nos un ensenyament fonamental: el seu regne no és un regne de poder, no és un regne de glòria com els que hi ha a la terra, sinó un regne de servei i de lliurament als altres. Jesús ens ensenya a anar sempre a l’essencial i a mirar de més lluny per assumir amb responsabilitat la missió pròpia. Podem cridar l’atenció sobre dues altres obres de misericòrdia espirituals: la d’avisar els pecadors i la d’ensenyar els ignorants. Pensem en el gran compromís que es pot contraure quan ajudem les persones a créixer en la fe i en la vida. Penso, per exemple, en els catequistes —entre ells hi ha tantes mare i tantes religioses— que dediquen temps a ensenyar als infants els elements bàsics de la fe. Quant de cansament, sobretot quan els infants preferirien més jugar que no pas escoltar el catecisme!

Acompanyar en la recerca del que és essencial és bonic i important, perquè ens fa compartir la joia d’assaborir el sentit de la vida. Sovint ens trobem amb persones que s’aturen en les coses superficials, efímeres i banals, a vegades perquè no han trobat ningú que els estimulés a buscar alguna altra cosa, a apreciar els tresors veritables. Ensenyar a veure l’essencial és un ajut decisiu, especialment en un temps com el nostre que sembla que hagi perdut el rumb i que busqui satisfaccions de curta volada. Ensenyar a descobrir què vol el Senyor de nosaltres i com podem respondre-hi significa agafar el camí per a créixer en la pròpia vocació, el camí de la joia veritable. Així les paraules de Jesús a la mare de Jaume i de Joan, i després a tot el grup dels deixebles, ens indiquen el camí per evitar caure en l’enveja, en l’ambició, en l’adulació, temptacions que estan sempre a l’aguait també entre nosaltres cristians. L’exigència d’aconsellar, avisar i ensenyar no ens ha de fer sentir superiors als altres, sinó que més aviat ens obliga a entrar en nosaltres mateixos per a verificar si som coherents amb el que exigim als altres. No ens oblidem de les paraules de Jesús: «Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?» (Lc 6,41). Que l’Esperit Sant ens ajudi a ser pacients per suportar els humils, i a ser senzills a l’hora d’aconsellar.

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 [:es]

Descargar archivo

PAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Miércoles 16 de noviembre de 2016

 

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

Dedicamos la catequesis de hoy a una obra de misericordia que todos conocemos muy bien, pero que quizás no la ponemos en práctica como deberíamos: soportar pacientemente a las personas molestas. Todos somos muy buenos para identificar una presencia que puede molestar: ocurre cuando encontramos a alguien por la calle, o cuando recibimos una llamada… Enseguida pensamos: «¿Cuánto tiempo tendré que escuchar las quejas, los chismes, las peticiones o las presunciones de esta persona?». También sucede, e veces, que las personas fastidiosas son las más cercanas a nosotros: entre los familiares hay siempre alguno; en el trabajo no faltan; y ni siquiera durante el tiempo libre estamos a salvo. ¿Qué debemos hacer con las personas molestas? Pero también nosotros somos molestos para los demás muchas veces. ¿Por qué entre las obras de misericordia también ha sido incluida esta? ¿Soportar pacientemente a las personas molestas?

En la Biblia vemos que Dios mismo debe usar misericordia para soportar las quejas de su pueblo. Por ejemplo, en el libro del Éxodo el pueblo resulta ser verdaderamente insoportable: primero llora porque es esclavo en Egipto, y Dios lo libera; luego, en el desierto, se queja porque no tiene qué comer (cf. 16, 3), y Dios envía las codornices y el maná (cf. 16, 13—16), no obstante, las quejas no cesan. Moisés hacía de mediador entre Dios y el pueblo, y él también de vez en cuando habrá resultado molesto para el Señor. Pero Dios ha tenido paciencia y así ha enseñado también a Moisés y al pueblo esta dimensión esencial de la fe.

Entonces, surge espontánea una primera pregunta: ¿alguna vez hacemos un examen de conciencia para ver si también nosotros, a veces, podemos resultar molestos para los demás? Es fácil señalar con el dedo los defectos y las faltas de otros, pero debemos aprender a meternos en la piel de los demás.

Miremos sobre todo a Jesús: ¡cuánta paciencia ha tenido que tener durante los tres años de su vida pública! Una vez, mientras estaba en camino con sus discípulos, fue parado por la madre de Santiago y Juan, la cual le dijo: «Manda que estos dos hijos míos se sienten, uno a tu derecha y otro a tu izquierda, en tu Reino» (Mt 20, 21). La mamá hacía de lobby para sus hijos, pero era la mamá… Jesús se inspira también en esa situación para impartir una enseñanza fundamental: el suyo no es un reino de poder, no es un reino de gloria como los terrenos, sino de servicio y entrega a los demás. Jesús enseña a ir siempre a lo esencial y a mirar más allá para asumir con responsabilidad la propia misión. Podríamos ver aquí la referencia a otras dos obras de misericordia espiritual: la de advertir a los pecadores y la de enseñar a los ignorantes. Pensemos en el gran esfuerzo que se puede emplear cuando ayudamos a las personas a crecer en la fe y en la vida. Pienso, por ejemplo, en los catequistas —entre los cuales hay muchas madres y muchas religiosas— que dedican tiempo para enseñar a los chicos los elementos básicos de la fe. ¡Cuánto esfuerzo, sobre todo cuando los chicos preferirían más bien jugar antes que escuchar el catecismo!

Acompañar en la búsqueda de lo esencial es bonito e importante, porque nos hace compartir la alegría de saborear el sentido de la vida. A menudo ocurre que nos encontremos a personas que se paran en las cosas superficiales, efímeras y banales; a veces porque no han encontrado a alguien que les estimule para buscar otra cosa, para apreciar a los verdaderos tesoros. Enseñar a mirar lo esencial es una ayuda determinante, especialmente en un tiempo como el nuestro que parece haber tomado la orientación de seguir satisfacciones cortas de miras. Enseñar a descubrir qué es lo que el Señor quiere de nosotros y cómo podemos corresponder significa ponernos en camino para crecer en la propia vocación, el camino de la verdadera alegría. De ahí las palabras de Jesús a la madre de Santiago y Juan, y luego a todo el grupo de los discípulos, señalan la vía para evitar caer en la envidia, en la ambición, en la adulación, tentaciones que están siempre al acecho incluso entre nosotros los cristianos. La exigencia de aconsejar, advertir y enseñar no nos debe hacer sentir superiores a los demás, sino que nos obliga sobre todo a volver a entrar en nosotros mismos para verificar si somos coherentes con lo que pedimos a los demás. No olvidemos las palabras de Jesús: «¿Cómo es que miras la brizna que hay en el ojo de tu hermano, y no reparas en la viga que hay en tu propio ojo?» (Lc 6, 41). Que el Espíritu Santo nos ayude a ser pacientes para soportar y humildes y sencillos para aconsejar.

 [:]

Aquesta entrada ha esta publicada en Catequesis del Papa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.