[:ca]La pregària humil obté misericòrdia (cf. Lc 18,9-14)[:es]La plegaria humilde obtiene misericordia (cf. Lc 18,9-14)[:]

[:ca]

logo-pdf

Descarregar arxiu

escutpapa

PAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Dimecres, 1 de juny de 2016

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Dimecres passat vam escoltar la paràbola del jutge i de la vídua, sobre la necessitat de pregar de manera perseverant. Avui, amb una altra paràbola, Jesús ens vol ensenyar quina és l’actitud que cal tenir per pregar i demanar la misericòrdia del Pare; com s’ha de pregar; l’actitud necessària per a pregar. És la paràbola del fariseu i el publicà (cf. Lc 18,9-14).

Ambdós protagonistes pugen al temple per pregar, però actuen de manera molt diferent i obtenen resultats oposats. El fariseu prega «dret» (v. 11) i fa servir moltes paraules. La seva és, sí, una pregària d’agraïment adreçada a Déu, però en realitat és una exhibició dels seus mèrits, amb sentit de superioritat envers els «altres homes», qualificats com a «lladres, injustos, adúlters», com, per exemple —i assenyala aquell altre que era allí— «aquest publicà» (v. 11). En realitat aquest és el problema: aquell fariseu prega Déu, però en veritat es mira a ell mateix. Prega a ell mateix! En comptes de tenir el Senyor davant dels ulls hi té un mirall. Tot i que es troba en el temple, no sent la necessitat d’inclinar-se davant la majestat de Déu; està dret, se sent segur, com si ell fos l’amo del temple! Ell enumera les bones obres que ha fet: és irreprensible, complidor de la Llei més enllà del que caldria, fa dejuni «dos dies cada setmana» i paga el delme de tot el que té. En resum, més que pregar, el fariseu es complau en l’observança pròpia dels manaments. Però la seva actitud i les seves paraules són ben diferents de la manera d’obrar i de parlar de Déu, que estima tots els homes i no menysprea els pecadors. Al contrari, aquell fariseu menysprea els pecadors, fins i tot quan assenyala aquell que hi ha allà. En resum, el fariseu, que es té per just, deixa de banda el manament més important: l’amor a Déu i al proïsme.

No n’hi ha prou de preguntar-nos si preguem molt o poc, hem de preguntar-nos també com preguem, o millor, com està el nostre cor: és important examinar-lo per avaluar els pensaments, els sentiments, i eradicar l’arrogància i la hipocresia. Però jo pregunto: es pot pregar amb arrogància? No. Es pot pregar amb hipocresia? No. Només hem de pregar presentant-nos davant Déu tal com som. No com el fariseu que pregava amb arrogància i hipocresia. Tots estem atrapats en la bogeria del ritme diari, sovint dominats per les sensacions, trastornats, confosos. Hem d’aprendre a retrobar el camí cap al nostre cor, recuperar el valor de la intimitat i del silenci, perquè és allà on Déu ens troba i ens parla. Només a partir d’aquí nosaltres podem trobar els altres i parlar amb ells. El fariseu camina cap al temple, està segur d’ell mateix, però no s’adona que ha perdut el camí del seu cor.

El publicà en canvi —l’altre— es presenta al temple amb un esperit humil i penedit: «de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit» (v. 13). La seva pregària és molt curta, no és tan llarga com la del fariseu: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.» Res més. Bonica pregària! De fet, els cobradors d’impostos —anomenats simplement publicans— eren considerats persones impures, sotmeses als dominadors estrangers, eren malvistos per la gent i de manera general identificats amb els «pecadors». La paràbola ensenya que s’és just o pecador no per la pertinença social que es té, sinó per la manera de relacionar-se amb Déu i per la manera de relacionar-se amb els germans. Els gestos de penitència i les poques i senzilles paraules del publicà donen testimoni de la consciència de la seva condició miserable. La seva pregària és essencial. Actua com un humil, segur només que és un pecador que necessita compassió. Si el fariseu no demanava res era perquè ja ho tenia tot, el publicà només pot demanar la misericòrdia de Déu. I això és bonic: demanar la misericòrdia de Déu! Presentant-se amb les mans buides, amb el cor nu i reconeixent-se pecador, el publicà ens ensenya a tots nosaltres la condició necessària per a rebre el perdó del Senyor. Finalment ell, menyspreat així, esdevé una icona del veritable creient.

Jesús acaba la paràbola amb una frase: «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (v. 14). D’aquests dos, quin és el corrupte? El fariseu. El fariseu és realment la icona del corrupte que fa veure que prega, però només arriba a exhibir-se davant d’un mirall. És un corrupte i fa veure que prega. Així, en la vida, qui creu que és just i jutja els altres i els menysprea, és un corrupte i un hipòcrita. L’orgull afecta totes les bones accions, buida la pregària, allunya de Déu i dels altres. Si Déu prefereix la humilitat, no és per degradar-nos: la humilitat és més aviat condició necessària per a ser elevats a ell, per tal d’experimentar la misericòrdia que ve a omplir les nostres buidors. Si la pregària del superb no arriba al cor de Déu, la humilitat del pobre fa que el cor de Déu s’obri. Déu té una debilitat: la debilitat pels humils. Davant un cor humil, Déu obre completament el seu cor. És aquesta humilitat que la Verge Maria expressa en el càntic del Magnificat: «Ha mirat la petitesa de la seva serventa; […] i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1,48.50). Que ens ajudi ella, la nostra Mare, a pregar amb un cor humil. I nosaltres, repetim tres vegades aquella bonica pregària: «Oh Déu, tingues pietat de mi, pecador.»

 [:es]

logo-pdf

Descargar archivo

escutpapaPAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Miércoles, 1 de junio de 2016

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

El miércoles pasado hemos escuchado la parábola del juez y la viuda, sobre la necesidad de rezar con perseverancia. Hoy, con otra parábola, Jesús quiere enseñarnos cuál es la actitud correcta para rezar e invocar la misericordia del Padre; cómo se debe rezar; la actitud correcta para orar. Es la parábola del fariseo y del publicano (cf. Lc 18, 9-14).

Ambos protagonistas suben al templo para rezar, pero actúan de formas muy distintas, obteniendo resultados opuestos. El fariseo reza «de pie» (v. 11), y usa muchas palabras. Su oración es, sí, una oración de acción de gracias dirigida a Dios, pero en realidad es una exhibición de sus propios méritos, con sentido de superioridad hacia los «demás hombres», a los que califica como «ladrones, injustos, adúlteros», como, por ejemplo, —y señala al otro que estaba allí— «este publicano» (v. 11). Pero precisamente aquí está el problema: ese fariseo reza a Dios, pero en realidad se mira a sí mismo. ¡Reza a sí mismo! En lugar de tener ante sus ojos al Señor, tiene un espejo. Encontrándose incluso en el templo, no siente la necesidad de postrarse ante la majestad de Dios; está de pie, se siente seguro, casi como si fuese él el dueño del templo. Él enumera las buenas obras realizadas: es irreprensible, observante de la Ley más de lo debido, ayuna «dos veces por semana» y paga el «diezmo» de todo lo que posee. En definitiva, más que rezar, el fariseo se complace de la propia observancia de los preceptos. Pero sus actitudes y sus palabras están lejos del modo de obrar y de hablar de Dios, que ama a todos los hombres y no desprecia a los pecadores. Al contrario, ese fariseo desprecia a los pecadores, incluso cuando señala al otro que está allí. O sea, el fariseo, que se considera justo, descuida el mandamiento más importante: el amor a Dios y al prójimo.

No es suficiente, por lo tanto, preguntarnos cuánto rezamos, debemos preguntarnos también cómo rezamos, o mejor, cómo es nuestro corazón: es importante examinarlo para evaluar los pensamientos, los sentimientos, y extirpar arrogancia e hipocresía. Pero, pregunto: ¿se puede rezar con arrogancia? No. ¿Se puede rezar con hipocresía? No. Solamente debemos orar poniéndonos ante Dios así como somos. No como el fariseo que rezaba con arrogancia e hipocresía. Estamos todos atrapados por las prisas del ritmo cotidiano, a menudo dejándonos llevar por sensaciones, aturdidos, confusos. Es necesario aprender a encontrar de nuevo el camino hacia nuestro corazón, recuperar el valor de la intimidad y del silencio, porque es allí donde Dios nos encuentra y nos habla. Sólo a partir de allí podemos, a su vez, encontrarnos con los demás y hablar con ellos. El fariseo se puso en camino hacia el templo, está seguro de sí, pero no se da cuenta de haber extraviado el camino de su corazón.

El publicano en cambio —el otro— se presenta en el templo con espíritu humilde y arrepentido: «manteniéndose a distancia, no se atrevía ni a alzar los ojos al cielo, sino que se golpeaba el pecho» (v. 13). Su oración es muy breve, no es tan larga como la del fariseo: « ¡Oh Dios! ¡Ten compasión de mí, que soy pecador!». Nada más. ¡Hermosa oración! En efecto, los recaudadores de impuestos —llamados precisamente, «publicanos»— eran considerados personas impuras, sometidas a los dominadores extranjeros, eran mal vistos por la gente y en general se los asociaba con los «pecadores». La parábola enseña que se es justo o pecador no por pertenencia social, sino por el modo de relacionarse con Dios y por el modo de relacionarse con los hermanos. Los gestos de penitencia y las pocas y sencillas palabras del publicano testimonian su consciencia acerca de su mísera condición. Su oración es esencial Se comporta como alguien humilde, seguro sólo de ser un pecador necesitado de piedad. Si el fariseo no pedía nada porque ya lo tenía todo, el publicano sólo puede mendigar la misericordia de Dios. Y esto es hermoso: mendigar la misericordia de Dios. Presentándose «con las manos vacías», con el corazón desnudo y reconociéndose pecador, el publicano muestra a todos nosotros la condición necesaria para recibir el perdón del Señor. Al final, precisamente él, así despreciado, se convierte en imagen del verdadero creyente.

Jesús concluye la parábola con una sentencia: «Os digo que este —o sea el publicano — bajó a su casa justificado y aquel no. Porque todo el que se ensalce, será humillado; y el que se humille, será ensalzado» (v. 14). De estos dos, ¿quién es el corrupto? El fariseo. El fariseo es precisamente la imagen del corrupto que finge rezar, pero sólo logra pavonearse ante un espejo. Es un corrupto y simula estar rezando. Así, en la vida quien se cree justo y juzga a los demás y los desprecia, es un corrupto y un hipócrita. La soberbia compromete toda acción buena, vacía la oración, aleja de Dios y de los demás. Si Dios prefiere la humildad no es para degradarnos: la humildad es más bien la condición necesaria para ser levantados de nuevo por Él, y experimentar así la misericordia que viene a colmar nuestros vacíos. Si la oración del soberbio no llega al corazón de Dios, la humildad del mísero lo abre de par en par. Dios tiene una debilidad: la debilidad por los humildes. Ante un corazón humilde, Dios abre totalmente su corazón. Es esta la humildad que la Virgen María expresa en el cántico del Magníficat: «Ha puesto los ojos en la humildad de su esclava. […] su misericordia alcanza de generación en generación a los que le temen» (Lc 1, 48.50). Que nos ayude ella, nuestra Madre, a rezar con corazón humilde. Y nosotros, repetimos tres veces, esa bonita oración: «Oh Dios, ten piedad de mí, que soy un pecador».

 [:]

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Catequesis del Papa, General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.