[:ca]És la misericòrdia el que salva (cf. Mt 11,2-6)[:es]Es la misericordia la que salva (cf. Mt 11,2-6)[:]

[:ca]

logo-pdf

Descarregar arxiu

escutpapa

PAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Dimecres, 7 de setembre de 2016

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Hem escoltat un passatge de l’Evangeli de Mateu (11,2-6). La intenció de l’evangelista és fer-nos entrar més profundament en el misteri de Jesús per a fer-nos càrrec de la seva bondat i la seva misericòrdia. L’episodi és el següent: Joan Baptista envia els seus deixebles a Jesús —Joan era a la presó— per a fer-li una pregunta molt clara: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n’hem d’esperar un altre?» (v. 3). Era just en el moment de la foscor… El Baptista esperava amb ànsia el Messies i en la seva predicació l’havia descrit amb colors vius, com un jutge que instauraria finalment el regne de Déu i purificaria el seu poble, premiant els bons i castigant els dolents. Predicava així: «Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc» (Mt 3,10). Ara que Jesús ha començat la seva missió pública amb un estil diferent, Joan pateix perquè es troba en una doble foscor: en la foscor de la presó i d’una cel·la, i en la foscor del cor. No comprèn aquest estil de Jesús i vol saber si realment ell és el Messies, o si potser se n’ha d’esperar un altre.

I la resposta de Jesús sembla a primera vista que no respongui la pregunta del Baptista. Jesús, de fet, diu: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!» (v. 4-6). Aquí es posa de manifest la intenció del Senyor Jesús: Ell respon que és l’instrument concret de la misericòrdia del Pare, que va a l’encontre de tothom portant el consol i la salvació, i d’aquesta manera manifesta el judici de Déu. Els cecs, els coixos, els leprosos, els sords, recuperen la seva dignitat i ja no són exclosos per la seva malaltia, els
morts retornen a la vida, mentre que els pobres reben l’anunci de la Bona Notícia. I això és la síntesi del que fa Jesús, que d’aquesta manera fa visible i tangible l’obrar de Déu.

El missatge que l’Església rep amb aquesta explicació de la vida de Crist és molt clar. Déu no ha enviat el seu Fill al món per a castigar els pecadors ni per a destruir els malvats. A ells va adreçada la invitació a la conversió per tal que, veient els senyals de la bondat divina, puguin retrobar el camí de tornada. Com diu el Salm: «Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir? Però és molt teu donar el perdó; per això mereixes que et venerin» (130,3-4).

El Baptista posa en el centre de la seva predicació la justícia, Jesús posa al primer lloc la misericòrdia. I els dubtes del Precursor no fan sinó anticipar el desconcert que Jesús provocarà després amb els seus actes, amb les seves paraules. S’entén, aleshores, la conclusió de la resposta de Jesús. Diu: «I feliç aquell qui no em rebutjarà» (v. 6). Rebuig significa ‘obstacle’. Jesús per això prevé sobre un perill particular: si l’obstacle per creure són sobretot les seves accions de misericòrdia, això significa que es té una falsa imatge del Messies. Benaurats en canvi aquells qui, davant els gestos i les paraules de Jesús, glorifiquen el Pare que és al cel.

L’advertiment de Jesús és sempre actual: avui també l’home es fa imatges de Déu que li impedeixen de gaudir de la seva presència real. Alguns es fabriquen una fe del tipus «fes-t’ho a la mida», que redueix Déu a l’espai limitat dels desitjos propis i de les conviccions pròpies. Però aquesta fe no és una conversió al Senyor que es revela, ans al contrari, li impedeix de convertir la nostra vida i la nostra consciència. Altres redueixen Déu a un fals ídol; utilitzen el seu sant nom per a justificar els interessos propis o fins i tot l’odi i la violència. Per a d’altres encara Déu és només un refugi psicològic que ens tranquil·litza en els moments difícils: es tracta d’una fe tancada en ella mateixa, impermeable a la força de l’amor misericordiós de Jesús que ens empeny envers els germans. Altres encara consideren Crist només com un bon mestre d’ensenyaments ètics, un entre molts al llarg de la història. Finalment, hi ha qui ofega la fe en una relació purament intimista amb Jesús anul·lant el seu impuls missioner capaç de transformar el món i la història. Nosaltres, cristians, creiem en el Déu de Jesucrist, i el nostre desig és créixer en l’experiència viva del seu misteri d’amor.

Demanem també el do d’una fe gran per a convertir-nos també nosaltres en signes i instruments de misericòrdia.

[:es]

logo-pdf

Descargar archivo

escutpapa

PAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Miércoles 7 de septiembre de 2016

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

Hemos escuchado un pasaje del Evangelio de Mateo (11, 2-6). El intento del evangelista es hacernos entrar más profundamente en el misterio de Jesús, para recibir su bondad y su misericordia. El episodio es el siguiente: Juan Bautista envía a sus discípulos a Jesús —Juan estaba en la cárcel— para hacerle una pregunta muy clara: «¿Eres tú el que ha de venir o debemos esperar a otro?» (v. 3). Era justo en el momento de la oscuridad. El Bautista esperaba con ansia al Mesías que en su predicación había descrito muy intensamente, como un juez que habría instaurado finalmente el reino de Dios y purificado a su pueblo, premiando a los buenos y castigando a los malos. Él predicaba así: «ya está el hacha puesta a la raíz de los árboles; y todo árbol que no dé buen fruto será cortado y arrojado al fuego» (Mt 3, 10). Ahora que Jesús ha iniciado su misión pública con un estilo distinto; Juan sufre porque se encuentra sumergido en una doble oscuridad: en la oscuridad de la cárcel y de una celda, y en la oscuridad del corazón. No entiende este estilo de Jesús y quiere saber si verdaderamente es Él el Mesías, o si se debe esperar a otro.

Y la respuesta de Jesús parece, a simple vista, no corresponder a la pregunta del Bautista. Jesús, de hecho, dice: «id y contad a Juan lo que oís y veis: los ciegos ven, los cojos andan, los leprosos quedan limpios y los sordos oyen, los muertos resucitan, y se anuncia a los pobres la Buena Nueva; ¡Y dichoso aquel que no halle escándalo en mí!». (vv. 4-6). Aquí se vuelve clara la intención del Señor Jesús: Él responde ser el instrumento concreto de la misericordia del Padre, que sale al encuentro de todos llevando la consolación y la salvación, y de esta manera manifiesta el juicio de Dios. Los ciegos, los cojos, los leprosos, los sordos recuperan su dignidad y ya no son excluidos por su enfermedad, los muertos vuelven a vivir, mientras que a los pobres se les anuncia la Buena Nueva. Y esta se convierte en la síntesis del actuar de Jesús, que de este modo hace visible y tangible el actuar mismo de Dios.

El mensaje que la Iglesia recibe de esta narración de la vida de Cristo es muy claro. Dios no ha mandado a su Hijo al mundo para castigar a los pecadores ni para acabar con los malvados. Sino que es a ellos a quienes se dirige la invitación a la conversión para que, viendo los signos de la bondad divina, puedan volver a encontrar el camino de regreso. Como dice el Salmo: «Si en cuenta tomas las culpas, oh Yahveh, ¿quién, Señor, resistirá? Mas el perdón se halla junto a ti, para que seas temido» (Salmo 130, 3-4).

La justicia que el Bautista ponía al centro de su predicación, en Jesús se manifiesta en primer lugar como misericordia. Y las dudas del Precursor sólo anticipan el desconcierto que Jesús suscitará después con sus obras y con sus palabras. Se comprende, entonces, el final de la respuesta de Jesús. Dice: «¡Y dichoso aquel que no halle escándalo en mí!» (v. 6). Escándalo significa «obstáculo». Por eso Jesús advierte sobre un peligro en particular: si el obstáculo para creer son sobre todo sus obras de misericordia, eso significa que se tiene una falsa imagen del Mesías. Dichosos en cambio aquellos que, ante los gestos y las palabras de Jesús, rinden gloria al Padre que está en los cielos.

La advertencia de Jesús es siempre actual: hoy también el hombre construye imágenes de Dios que le impiden disfrutar de su presencia real. Algunos se crean una fe «a medida» que reduce a Dios en el espacio, limitado por los propios deseos y las propias convicciones. Pero esta fe no es conversión al Señor que se revela, es más, impide estimular nuestra vida y nuestra conciencia. Otros reducen a Dios a un falso ídolo; usan su santo nombre para justificar sus propios intereses o incluso el odio y la violencia. Aun más, para otros, Dios es solamente un refugio psicológico en el cual ser tranquilizados en los momentos difíciles: se trata de una fe plegada en sí misma, impermeable a la fuerza del amor misericordioso de Jesús que impulsa hacia los hermanos. Otros consideran a Cristo sólo un buen maestro de enseñanzas éticas, uno de los muchos que hay en la historia. Y por último, hay quien ahoga la fe en una relación puramente intimista con Jesús, anulando su impulso misionero capaz de transformar el mundo y la historia. Nosotros cristianos creemos en el Dios de Jesucristo, y nuestro deseo es el de crecer en la experiencia viva de su misterio de amor.

Esforcémonos entonces en no anteponer obstáculo alguno al actuar misericordioso del Padre, y pidamos el don de una fe grande para convertirnos también nosotros en señales e instrumentos de misericordia.

 

 [:]

Aquesta entrada ha esta publicada en Catequesis del Papa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.