[:ca]Misericòrdia i poder[:es]Misericordia y poder[:]

[:ca]

logo-pdf

Descarregar l’arxiu

escutpapa

PAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Plaça de Sant Pere
Dimecres, 24 de febrer de 2016

Benvolguts germans i germanes, bon dia i bon camí de la Quaresma!

Continuem les catequesis sobre la misericòrdia en la Sagrada Escriptura. En diversos passatges es parla dels poderosos, dels reis, dels homes que estan «per damunt», i també de la seva arrogància i dels seus abusos. La riquesa i el poder són realitats que poden ser bones i útils per al bé comú si es posen al servei dels pobres i de tots, amb justícia i caritat. Però quan, com passa massa sovint, es viuen com un privilegi, amb egoisme i prepotència, es transformen en instruments de corrupció i de mort. És el que succeeix en l’episodi de la vinya de Nabot que es descriu en el Primer Llibre dels Reis, al capítol 21, sobre el qual avui reflexionem.

En aquest text es diu que el rei d’Israel, Acab, vol comprar la vinya d’un home anomenat Nabot, perquè aquesta vinya és al costat del palau reial. La proposta sembla legítima, fins i tot generosa, però a Israel les propietats de terres es consideraven gairebé irrenunciables. De fet el llibre del Levític prescriu: «Les terres no es poden vendre definitivament, perquè tot el país és meu, i per a mi vosaltres no sou més que uns immigrants i uns forasters» (Lv 25,23). La terra és sagrada perquè és un do del Senyor, que com a tal ha de ser protegit i conservat, com a senyal de la benedicció divina que passa de generació en generació i és garantia de dignitat per a tots. Es comprèn llavors la resposta negativa de Nabot al rei: «Que el Senyor em guardi de cedir-te l’heretat dels meus pares» (1Re 21,3).

El rei Acab reacciona a aquest rebuig amb amargor i desdeny. Se sent ofès —ell és el rei, el poderós—, disminuït en la seva autoritat de sobirà, i frustrat en la possibilitat de satisfer el seu desig de possessió. Veient-lo tan abatut, la seva muller Jezabel, una reina pagana que havia incrementat els cultes idolàtrics i que feia matar els profetes del Senyor (cf. 1Re 18,4) —no era dolenta, era maligna!— decideix intervenir. Les paraules amb què s’adreça al rei són molt significatives. Sentiu la maldat que hi ha dintre d’aquesta dona: «Així fas de rei d’Israel? Aixeca’t, menja i posa’t content! Jo m’encarrego de donar-te la vinya de Nabot de Jizreel» (v. 7). Ella posa èmfasi sobre el prestigi i sobre el poder del rei, que, segons la seva manera de veure, és posat en entredit amb el rebuig de Nabot, i en canvi ella el considera absolut i pel qual tots els desigs del rei poderós són ordres. El gran sant Ambròs va escriure un petit llibre sobre aquest episodi. Es diu Nabot. Ens aniria bé de llegir-lo en aquest temps de Quaresma. És molt bonic, molt concret.

Jesús, recordant aquestes coses, ens diu: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau» (Mt 20,25-27). Si es perd la dimensió del servei, el poder es transforma en arrogància i es converteix en domini i abús. És el que passa en l’episodi de la vinya de Nabot. Jezabel, la reina, d’una manera atrevida, decideix eliminar Nabot i dur a la pràctica el seu pla. Fa servir les aparences enganyoses d’una legalitat perversa: envia, en nom del rei, cartes als ancians i als notables de la ciutat manant que falsos testimonis acusin públicament Nabot d’haver maleït Déu i el rei, un crim que es castigava amb pena de mort. Així, mort Nabot, el rei pot apoderar-se de la seva vinya. I aquesta no és una història d’altres èpoques, és també la història d’avui, dels poderosos que per tenir més diners exploten els pobres, exploten la gent. És la història de l’explotació de persones, del treball esclau, de la gent pobra que treballa en negre i amb el salari mínim, per tal d’enriquir els poderosos. És la història dels polítics corruptes que volen més i més i més! Per això he dit que ens aniria bé de llegir aquell llibre de sant Ambròs sobre Nabot, perquè és un llibre d’actualitat.

Aquí és on porta l’exercici d’una autoritat sense respecte per la vida, sense justícia, sense misericòrdia. I a això porta la set de poder: esdevé cobdícia que ho vol posseir tot. Un text del profeta Isaïes és particularment aclaridor en aquest sentit. El Senyor ens posa en guàrdia contra la cobdícia dels rics terratinents que volen posseir sempre més cases i terrenys. I diu el profeta Isaïes:

«Ai dels qui, a costa dels veïns,
engrandeixen les cases i els camps!
Aviat no quedarà lloc per a ningú,
habitareu sols en el país» (Is 5,8).

I el profeta Isaïes no era comunista! Déu, però, és més gran que els jocs bruts i dolents fets per l’ésser humà. En la seva misericòrdia envia el profeta Elies per ajudar Acab a convertir-se. Ara passem pàgina, i com continua la història? Déu veu aquest crim i toca també el cor d’Acab, i el rei, posat davant del seu pecat, comprèn, s’humilia i demana perdó. Què bonic que seria si els poderosos explotadors fessin avui el mateix! El Senyor accepta el seu penediment; això no obstant, un innocent va ser mort, i la culpa comesa tindrà conseqüències inevitables. El mal que es fa de fet deixa les seves traces doloroses, i la història dels homes en porta les ferides.

La misericòrdia mostra també en aquest cas quin camí s’ha de seguir. La misericòrdia pot guarir les ferides i pot canviar la història. Obre el teu cor a la misericòrdia! La misericòrdia divina és més forta que no pas el pecat dels homes. És més forta, aquest és l’exemple d’Acab! Nosaltres en coneixem el poder quan recordem la vinguda de l’Innocent Fill de Déu que s’ha fet home per destruir el mal amb el seu perdó. Jesucrist és el rei veritable, però el seu poder és completament diferent. El seu tron és la creu. Ell no és un rei que mata, ans el contrari, dóna la vida. El seu anar cap a tots, especialment els més vulnerables, derrota la solitud i el destí de mort a què condueix el pecat. Jesucrist amb la seva proximitat i tendresa porta els pecadors a l’espai de la gràcia i del perdó. I aquesta és la misericòrdia de Déu.

[:es]

logo-pdf

Descargar archivo

escutpapa

PAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Plaza de San Pedro
Miércoles, 24 de febrero de 2016

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

Proseguimos con las catequesis sobre la misericordia en la Santa Escritura. En varios pasajes se habla de los poderosos, los reyes, los hombres que están «en lo alto», y también de su arrogancia y sus abusos. La riqueza y el poder son realidades que pueden ser buenas y útiles para el bien común, si se ponen al servicio de los pobres y de todos, con justicia y caridad. Pero cuando, como ocurre con demasiada frecuencia, si se viven como un privilegio, con egoísmo y prepotencia, se transforman en instrumentos de corrupción y muerte. Esto es lo que sucede en el episodio de la viña de Nabot, que se describe en el Primer Libro de los Reyes, capítulo 21, sobre el que hoy reflexionamos.

Este texto cuenta como el rey de Israel, Ajab, quiere compara la viña de un hombre llamado Nabot, porque ésta linda con el palacio real. La propuesta parece legítima, incluso generosa, pero en Israel las propiedades de tierras se consideraban casi inalienables. De hecho, el libro de Levítico prescribe: «La tierra no puede venderse para siempre, porque la tierra es mía, ya que vosotros sois para mí como forasteros y huéspedes» (Lv 25, 23). La tierra es sagrada, porque es un don de Dios, y como tal debe ser custodiado y conservado como un signo de la bendición divina que pasa de generación en generación y garantía de dignidad para todos. Se comprende entonces la respuesta negativa de Nabot al rey: «Líbreme Yaveh de darte la herencia de mis padres» (1 Re 21, 3). El rey Ajab reacciona a esta negativa con amargura e indignación. Él se siente ofendido —él es el rey, el poderoso—, disminuido en su autoridad soberana, y frustrado en la posibilidad de satisfacer su deseo de posesión. Al verlo tan abatido, su esposa Jezabel, una reina pagana que había incrementado los cultos idolátricos y que hacía matar a los profetas del Señor (cf. 1 Re 18, 4), —no era mala, ¡era sumamente mala!— decide intervenir. Las palabras que dirige rey son muy significativas. Escuchad la maldad que esconde esta mujer: ¿Y eres tú el que ejerces la realeza en Israel? Levántate, come y que se alegre tu corazón. Yo te daré la viña de Nabot de Yizreel» (v. 7). Ella enfatiza el prestigio y el poder del rey, que, a su modo de ver, está puesto en entredicho por la negativa de Nabot. Un poder que por el contrario ella considera absoluto, y por el cual todo deseo del rey poderoso se convierte en una orden. El gran san Ambrosio escribió un pequeño libro sobre este episodio. Se llama «Nabot». Nos hará bien leerlo en este tiempo de Cuaresma. Es muy bonito, es muy concreto. Jesús, recordando estas cosas, nos dice: «Sabéis que los jefes de las naciones las dominan como señores absolutos, y los grandes las oprimen con su poder. No ha de ser así entre vosotros, sino que el que quiera ser grande entre vosotros, será vuestro servidor, y el que quiera ser el primero entre vosotros, será vuestro esclavo» (Mt 20, 25-27). Si pierde la dimensión de servicio, el poder se transforma en arrogancia y se convierte en dominación y abuso. Precisamente esto es lo que sucede en el episodio de la viña de Nabot. Jezabel, la reina, sin ningún escrúpulo, decide eliminar a Nabot y ejecuta su plan. Se sirve de las apariencias engañosas de una legalidad perversa: envía, en nombre del rey, cartas a los ancianos y notables de la ciudad ordenando que falsos testigos que acusen a Nabot públicamente de haber maldecido a Dios y al rey, un crimen castigado con la muerte. De esta forma, una vez que Nabot está muerto, el rey puede apropiarse de su viña. Y esta no es una historia de otro tiempo, es también la historia de hoy, los poderosos que para tener más dinero explotan a los pobres, explotan a la gente. Es la historia de la trata de personas, del trabajo esclavo, de la pobre gente que trabaja en negro y con el salario mínimo para enriquecer a los poderosos. Es la historia de los políticos corruptos que quieren ¡más y más y más! Es por esto que he dicho que haremos bien en leer ese libro de San Ambrosio sobre Nabot, porque es un libro de actualidad. He aquí donde lleva el ejercicio de una autoridad sin respeto por la vida, sin justicia, sin misericordia. Y a qué lleva la sed de poder: se convierte en codicia que quiere poseerlo todo. Al respecto hay un texto del profeta Isaías particularmente iluminador. En este, el Señor advierte contra la codicia de los ricos latifundistas que quieren poseer cada vez más casas y terrenos. Y el profeta Isaías dice: «¡Ay, los que juntáis casa con casa, y campo a campo anexionáis, hasta ocupar todo el sitio y quedaros solos en medio del país!» (Is 5, 8). Y el profeta Isaías ¡no era un comunista! Pero Dios es más grande que la maldad y que los juegos sucios realizados por los seres humanos. En su misericordia envía al profeta Elías para ayudar a que Ajab se convierta.

Ahora giramos la página, y ¿cómo sigue la historia? Dios ve este crimen y toca también al corazón de Ajab, y el rey, colocado frente a su pecado, comprende, se humilla, y pide perdón. ¡Qué bonito sería si todos los poderosos explotadores hoy hicieran lo mismo! El Señor acepta su arrepentimiento; sin embargo, un hombre inocente fue asesinado, y la falta cometida tendrá consecuencias inevitables. El mal que se hace, de hecho, deja sus huellas dolorosas, y la historia de los hombres lleva las heridas. La misericordia muestra también en este caso la vía maestra que debe perseguirse. La misericordia puede curar las heridas y puede cambiar la historia. ¡Abre tu corazón a la misericordia! La misericordia divina es más fuerte que el pecado de los hombres. ¡Es más fuerte, este es el ejemplo de Ajab! Nosotros conocemos el poder, cuando recordamos la venida del Hijo inocente de Dios que se hizo hombre con el fin de destruir el mal con su perdón. Jesucristo es el verdadero rey, pero su poder es completamente diferente. Su trono es la cruz. Él no es un rey que mata, sino que por el contrario da la vida. Su ir hacia todos, especialmente a los más débiles, derrota la soledad y el destino de muerte al que conduce el pecado. Jesucristo con su cercanía y ternura lleva a los pecadores en el espacio de la gracia y el perdón. Y esta es la misericordia de Dios.

[:]

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Catequesis del Papa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.