[:ca]Misericòrdia i correcció[:es]Misericordia y corrección[:]

[:ca]

logo-pdf

Descarregar arxiu

escutpapaPAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Plaça de Sant Pere
Dimecres, 2 de març de 2016

Estimats germans i germanes, bon dia!

Parlant de la misericòrdia divina, hem evocat diverses vegades la figura del pare de família que estima els seus fills, els ajuda, es preocupa per ells, els perdona. I com a pare, els educa i els corregeix quan s’equivoquen, afavorint el seu creixement en el bé.

És així que se’ns presenta Déu en el primer capítol del profeta Isaïes, en el qual el Senyor, com un pare afectuós però també atent i sever, s’adreça a Israel acusant-lo d’infidelitat i de corrupció, per portar-lo al camí de la justícia. El text comença així:

«Escolta, cel! Estigues atenta, terra!
El Senyor parla:
“He criat fills i els he ennoblit,
però ells s’han revoltat contra mi.
Un bou coneix el seu propietari,
i un ase, l’estable del seu amo,
però a mi, Israel no em coneix,
el meu poble m’ignora.”» (1, 2-3)

Déu, mitjançant el profeta, parla al poble amb l’amargor d’un pare decebut: ha fet créixer els seus fills i ara s’han rebel·lat contra ell. Fins i tot els animals són fidels al seu amo i reconeixen la mà que els alimenta; el poble, en canvi, ja no reconeix Déu, es nega a entendre. Tot i estar ferit, Déu deixa que l’amor parli, i fa una crida a la consciència d’aquests fills degenerats perquè es penedeixin i es deixin estimar altra vegada. Això és el que fa Déu! Ve al nostre encontre perquè ens deixem estimar per ell, pel nostre Déu.

La relació pare-fill, a la qual els profetes sovint es refereixen per a parlar de la relació d’aliança entre Déu i el seu poble, s’ha desnaturalitzat. La missió educativa dels pares té per objecte fer-los créixer en la llibertat, fer-los responsables, capaços de dur a terme obres de bé per a ells o per als altres. En canvi, per raó del pecat, la llibertat es converteix en el pretext d’autonomia, fruit de l’orgull, i l’orgull porta a la contraposició i a la il·lusió d’autosuficiència.

És aleshores que Déu reclama al seu poble: «Us heu equivocat de camí.» Amb afecte i amb amargor diu el «meu» poble. Déu no ens rebutja mai; nosaltres som el seu poble, el més dolent dels homes, la més dolenta de les dones, els més dolents dels pobles són els seus fills. I així és Déu: mai, mai no ens rebutja! Sempre diu: «Fill, vine.» I aquest és l’amor dels nostre Pare; aquesta és la misericòrdia de Déu. Tenir un pare així ens dóna esperança, ens dóna confiança. Aquesta pertinença hauria de ser viscuda en la confiança i en l’obediència, amb el coneixement que tot és do que ve de l’amor del Pare. En canvi, aquí tenim la vanitat, la beneiteria i la idolatria.

Per això ara el profeta s’adreça directament a aquest poble amb paraules severes per ajudar-lo a comprendre la gravetat de la seva culpa:

«Ai, nació pecadora, […]
raça de malvats, fills corruptes!
Han abandonat el Senyor,
han menyspreat el Sant d’Israel,
s’hi han girat d’esquena» (v. 4).

La conseqüència del pecat és un estat de sofriment, del qual pateix les conseqüències també el país, devastat i deixat com un desert, de tal manera que Sió —és a dir Jerusalem— es torna inhabitable. On hi ha el rebuig de Déu, de la seva paternitat, no hi ha vida possible, l’existència perd les seves arrels, tot sembla pervertit i destruït. Això no obstant, fins i tot aquest moment dolorós ens porta a la salvació. La prova es dóna de manera que el poble pugui experimentar l’amargor de qui abandona Déu, i a continuació s’enfronti amb la buidor desoladora d’una opció de mort. El sofriment, conseqüència inevitable d’una decisió autodestructiva, ha de fer reflexionar el pecador per obrir-lo a la conversió i al perdó.

I aquest és el camí de la misericòrdia divina: Déu no ens tracta d’acord amb les nostres culpes (cf. Sl 103,10). El càstig es converteix en l’instrument per a provocar la nostra reflexió. Així s’entén que Déu perdona el seu poble, que perdona i no ho destrueix tot, sinó que deixa sempre oberta la porta a l’esperança. La salvació implica la decisió d’escoltar i deixar-se convertir, però sempre és un do gratuït. El Senyor, per tant, en la seva misericòrdia, assenyala un camí que no és el dels sacrificis rituals, sinó més aviat el de la justícia. El culte és criticat no perquè sigui inútil en ell mateix, sinó perquè, en lloc de manifestar la conversió, pretén substituir-la, i així es converteix en la recerca de la justícia mateixa, creant la convicció enganyosa que són els sacrificis allò que salva, no la misericòrdia divina que perdona el pecat. Per entendre-ho bé: quan un està malalt va al metge; quan un se sent pecador va al Senyor. Però si en lloc d’anar al metge, va al bruixot no es cura. Tantes vegades no anem al Senyor perquè ens estimem més anar per camins equivocats, cercant fora d’ell una justificació, una justícia, una pau. Déu, diu el profeta Isaïes, no agraeix la sang de vedells i de xais (v. 11), sobretot si l’ofrena es fa amb les mans brutes de la sang dels germans (v. 15). Jo penso ara en alguns benefactors de l’Església que vénen amb oferiments —«Prengui per a l’Església aquesta ofrena»— que són el fruit de la sang de tants explotats, maltractats, esclavitzats amb la feina mal pagada! Jo diré a aquesta gent: «Per favor, emporteu-vos aquests diners, cremeu-los.» El poble de Déu, és a dir l’Església, no necessita diners bruts, necessita cors oberts a la misericòrdia de Déu. Cal apropar-se a Déu amb les mans purificades, evitant el mal i fent el bé i la justícia. Que bonic és com acaba el profeta:

«Deixeu de fer el mal
apreneu a fer el bé,
busqueu la justícia,
detureu l’opressor,
defenseu l’orfe,
pledegeu a favor de la viuda» (v. 16-17).

Penseu en tants refugiats que desembarquen a Europa i no saben on anar. Aleshores, diu el Senyor, els pecats, per més vermells que siguin, es tornaran blancs com la neu, i blancs com la llana, i el poble podrà alimentar-se dels béns de la terra i viure en pau (cf. v. 19).

És aquest el miracle del perdó de Déu; el perdó que Déu com a Pare vol donar al seu poble. La misericòrdia de Déu se’ns ofereix a tots, i aquestes paraules del profeta valen també avui per a tots nosaltres, cridats a viure com fills de Déu.

[:es]

logo-pdf

Descargar archivo

 

 

 

 

escutpapaPAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Plaza de San Pedro
Miércoles, 2 de marzo de 2016

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

Hablando de la misericordia divina, hemos recordado en más de una ocasión la figura del padre de familia, que ama a sus hijos, les ayuda, se ocupa de ellos, los perdona. Y como padre, los educa y los corrige cuando se equivocan, favoreciendo su crecimiento en el bien.

Así se presenta a Dios en el primer capítulo del profeta Isaías, donde el Señor, como padre afectuoso pero también atento y severo, se dirige a Israel acusándolo de infidelidad y corrupción, para llevarlo nuevamente por el camino de la justicia. Inicia así nuestro texto:

«Oíd, cielos, escucha, tierra,
que habla el Señor:
“Hijos crié y saqué adelante,
y ellos se rebelaron contra mí.
Conoce el buey a su dueño
y el asno el pesebre de su amo.
Israel no conoce,
mi pueblo no discierne”» (1, 2-3).

Dios, mediante el profeta, habla al pueblo con la amargura de un padre desilusionado: crió a sus hijos, y ahora ellos se rebelaron contra Él. Hasta los animales son fieles a su dueño y reconocen la mano que los nutre; el pueblo, en cambio, ya no reconoce a Dios, no quiere comprender. Incluso herido, Dios deja que hable el amor, y hace un llamamiento a la conciencia de estos hijos que se han desviado para que se conviertan y permitan ser amados de nuevo. ¡Esto es lo que hace Dios! Viene a nuestro encuentro para que nos dejemos amar por Él, por nuestro Dios.

La relación padre-hijo, a la que con frecuencia hacen referencia los profetas para hablar de la relación de alianza entre Dios y su pueblo, se ha desnaturalizado. La misión educativa de los padres se orienta a hacer que crezcan en la libertad, que sean responsables, capaces de realizar obras de bien para sí y para los demás. En cambio, a causa del pecado, la libertad se convierte en pretensión de autonomía, pretensión de orgullo, y el orgullo lleva a la contraposición y a la ilusión de autosuficiencia.

He aquí, entonces, que Dios vuelve a llamar a su pueblo: «Os habéis equivocado de camino». Afectuosa y amargamente dice «mi» pueblo. Dios nunca reniega de nosotros; nosotros somos su pueblo, el más malo de los hombres, la más mala de las mujeres, los más malos de los pueblos son sus hijos. Y este es Dios: ¡jamás, jamás reniega de nosotros! Dice siempre: «Hijo, ven». Y este es el amor de nuestro Padre; esta es la misericordia de Dios. Tener un padre así nos da esperanza, nos da confianza. Esta pertenencia debería ser vivida en la confianza y en la obediencia, con la consciencia de que todo es don que viene del amor del Padre. Y, en cambio, he aquí la vanidad, la necedad y la idolatría.

Por ello, ahora el profeta se dirige directamente a este pueblo con palabras severas para ayudarle a comprender la gravedad de su culpa:

« ¡Ay, gente pecadora […] hijo de perdición! /
Han dejado al Señor,
han despreciado al Santo de Israel,
se han vuelto de espaldas» (v. 4).

La consecuencia del pecado es un estado de sufrimiento, del cual también sufre las consecuencias el país, devastado y desolado como un desierto, al punto que Sión —es decir Jerusalén— llega a ser inhabitable. Donde hay rechazo de Dios, de su paternidad, ya no hay vida posible, la existencia pierde sus raíces, todo se presenta pervertido y aniquilado. Sin embargo, también este momento doloroso se da con vistas a la salvación. La prueba se presenta para que el pueblo pueda experimentar la amargura de quien abandona a Dios, y, así, confrontarse con el vacío desolador de una elección de muerte. El sufrimiento, consecuencia inevitable de una decisión autodestructiva, debe hacer reflexionar al pecador para abrirlo a la conversión y al perdón.

Y este es el camino de la misericordia divina: Dios no nos trata según nuestras culpas (cf. Sal 103, 10). El castigo se convierte en instrumento para provocar la reflexión. Se comprende así que Dios perdona a su pueblo, lo dispensa y no destruye todo, sino que deja siempre abierta la puerta a la esperanza. La salvación implica la decisión de escuchar y dejarse convertir, pero es siempre don gratuito. Así, pues, el Señor, en su misericordia, indica un camino que no es el de los sacrificios rituales, sino más bien el de la justicia. El culto es criticado no por ser inútil en sí mismo, sino porque, en lugar de expresar la conversión, pretende sustituirla; y se convierte de ese modo en búsqueda de la propia justicia, creando la engañosa convicción de que son los sacrificios los que salvan, no la misericordia divina que perdona el pecado. Para entenderlo bien: cuando uno está enfermo va al médico; cuando uno se siente pecador va al Señor. Pero si en lugar de ir al médico, va a ver a un brujo no se cura. Muchas veces no vamos al Señor, sino que preferimos ir por caminos equivocados, buscando fuera de Él una justificación, justicia, paz. A Dios, dice el profeta Isaías, no le gusta la sangre de toros y de corderos (v. 11), sobre todo si la ofrenda se hizo con manos sucias de la sangre de los hermanos (v. 15). Pienso en algunos bienhechores de la Iglesia que vienen con su limosna —«Tome para la Iglesia este donativo»— que es fruto de la sangre de mucha gente explotada, maltratada y esclavizada con el trabajo mal pagado. A esta gente le digo: «Por favor, llévate tu cheque, quémalo». El pueblo de Dios, es decir la Iglesia, no necesita dinero sucio, necesita corazones abiertos a la misericordia de Dios. Hay que acercarse a Dios con manos purificadas, evitando el mal y practicando el bien y la justicia. Es hermoso cómo termina el profeta:

«Desistid de hacer el mal
aprended a hacer el bien,
buscad lo justo,
dad sus derechos al oprimido,
haced justicia al huérfano,
abogad por la viuda» (vv. 16-17).

Pensad en los numerosos refugiados que desembarcan en Europa y no saben a dónde ir. Entonces, dice el Señor, los pecados, incluso si fueren como la grana, llegarán a ser blancos como la nieve, y cándidos como la lana, y el pueblo podrá alimentarse con los bienes de la tierra y vivir en paz (vv. 18-19). Es este el milagro del perdón que Dios, el perdón que Dios como Padre, quiere donar a su pueblo. La misericordia de Dios se ofrece a todos, y estas palabras del profeta son válidas también hoy para todos nosotros, llamados a vivir como hijos de Dios.

 

 [:]

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Catequesis del Papa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.