[:ca]La pregària, font de Misericòrdia (cf. Lc 18,1-8)[:es] La plegaria, fuente de Misericordia (cf. Lc 18,1-8)[:]

[:ca]

logo-pdf

Descarregar l’arxiu

escutpapaPAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Dimecres, 25 de maig de 2016

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La paràbola evangèlica que acabem d’escoltar (cf. Lc 18,1-8) té un ensenyament important: «cal pregar sempre sense defallir» (v. 1). Per tant, no es tracta de pregar alguna vegada, quan em ve de gust. No, Jesús diu que cal «pregar sempre, sense defallir». I presenta l’exemple de la vídua i el jutge.

El jutge és un personatge poderós, cridat a emetre sentències sobre la base de la Llei de Moisès. Per això la tradició bíblica recomanava que els jutges fossin persones temoroses de Déu, dignes de fe, imparcials i incorruptibles (cf. Dt 16,18-21). Contràriament, aquest jutge «no tenia temor de Déu ni consideració pels homes» (v. 2). Era un jutge dolent, sense escrúpols, que no tenia en compte la Llei, sinó que feia el que volia segons els seus interessos. A ell s’adreça una vídua per tenir justícia. Les vídues, junt amb els orfes i els estrangers, eren les categories més febles de la societat. Els drets que la Llei els assegurava podien ser trepitjats fàcilment perquè, com que eren persones soles i indefenses, era molt difícil que es poguessin fer valer: una pobra vídua, allà, sola, ningú no la defensava, podien ignorar-la, també no fer-li justícia. I de la mateixa manera també a l’orfe, i a l’estranger, l’emigrant: en aquella època aquesta problemàtica era molt forta. Davant la indiferència del jutge, la vídua recorre a la seva única arma: continuar importunant-lo amb insistència, presentant-li la seva petició de justícia. I és amb aquesta perseverança que obté el que volia. El jutge, de fet, en un moment donat l’escolta, no perquè tingui misericòrdia, ni perquè la consciència li ho imposi; senzillament admet: «Aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més» (v. 5).

D’aquesta paràbola Jesús en treu una doble conclusió: si la vídua era capaç de doblegar el jutge injust amb la seva petició insistent, Déu, que és Pare bo i just, «no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia?»; i a més no els farà esperar gaire, sinó que «els farà justícia molt aviat» (v. 7-8).

Per això Jesús anima a pregar «sense defallir». Tots tenim moments de cansament i de desànim, sobretot quan la nostra pregària sembla ineficaç. Però Jesús ens assegura: a diferència del jutge injust, Déu escolta amb promptitud els seus fills, encara que això no vol dir que ho faci quan i com voldríem. La pregària no és una vareta màgica! Ens ajuda a conservar la fe en Déu, a confiar en ell encara que no comprenguem la seva voluntat. En això, el mateix Jesús —que pregava tant!— ens és un exemple. La carta als Hebreus recorda que «el Crist durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. I Déu l’escoltà per la seva submissió» (5,7). A primera vista aquesta afirmació sembla inversemblant, perquè Jesús va morir a la creu. Això no obstant la Carta als hebreus no s’equivoca: Déu realment ha salvat Jesús de la mort donant-li una victòria completa sobre ella, però el camí recorregut per a obtenir-la ha passat a través de la mateixa mort! La referència a la súplica que Déu ha escoltat es refereix a la pregària de Jesús a Getsemaní. Atacat per l’angoixa que té, Jesús prega el Pare que l’alliberi del calze amarg de la passió, però la seva pregària s’adreça a la confiança en el Pare i confia sense reserves en la seva voluntat: «Però» —diu Jesús— «que no es faci com jo vull, sinó com tu vols» (Mt 26,39). L’objecte de la pregària passa a segon terme; el que importa abans que res és la relació amb el Pare. Això és el que fa la pregària: transforma el desig i el modela a la voluntat de Déu, sigui la que sigui, perquè qui prega aspira en primer lloc a la unió amb Déu, que és Amor misericordiós.

La paràbola acaba amb una pregunta: «Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?» (v. 8). I amb aquesta pregunta tots estem avisats: no hem de deixar la pregària encara que no hi hagi resposta. És la pregària el que conserva la fe, sense ella la fe trontolla! Demanem al Senyor una fe que es faci pregària incessant, perseverant, com la de la vídua de la paràbola, una fe que s’alimenti del desig de la seva vinguda. I en la pregària experimentem la compassió de Déu, que com un Pare ve a l’encontre dels seus fills, ple d’amor misericordiós.

[:es]

logo-pdf

Descargar archivo

escutpapa

PAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Miércoles, 25 de mayo de 2016

 

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

La parábola evangélica que acabamos de escuchar (cf. Lc 18, 1-8) contiene una enseñanza importante: «Es preciso orar siempre sin desfallecer» (v. 1). Por lo tanto, no se trata de rezar alguna vez, cuando tengo ganas. No, Jesús dice que hay que «rezar siempre, sin desfallecer». Y presenta el ejemplo de la viuda y del juez.

El juez es un personaje poderoso, llamado a dar una sentencia según la Ley de Moisés. Por esto la tradición bíblica recomendaba que los jueces fuesen personas temerosas de Dios, dignas de fe, imparciales e incorruptibles (cf. Ex 18, 21). Al contrario, este juez «ni temía a Dios ni respetaba a los hombres» (v. 2). Era un juez inicuo, sin escrúpulos, que no tenía en cuenta la ley sino que hacía lo que quería, según su interés. A él se dirige una viuda para obtener justicia. Las viudas, junto con los huérfanos y los extranjeros, eran las categorías más débiles de la sociedad. Los derechos que les aseguraba la Ley podían ser pisoteados con facilidad porque, al ser personas solas y sin defensa, difícilmente podían hacerse valer: una pobre viuda, allí, sola, nadie la defendía, podían ignorarla, incluso no ofrecerle justicia. Así también el huérfano, así el extranjero, el inmigrante: en esa época era muy fuerte esta problemática. Ante la indiferencia del juez, la viuda recurre a su única arma: continuar insistentemente a importunarlo, presentándole su petición de justicia. Y precisamente con esta perseverancia alcanza el objetivo. El juez, en efecto, a un cierto punto la escucha, no por misericordia, ni porque la conciencia se lo impone; sencillamente admite: «Como esta viuda me causa molestia, le voy hacer justicia para que no venga continuamente a importunarme» (v. 5).

De esta parábola Jesús saca una doble conclusión: si la viuda logra convencer al juez deshonesto con sus peticiones insistentes, cuánto más Dios, que es Padre bueno y justo, «hará justicia a sus elegidos, que están clamando a Él día y noche»; y además no «les hará esperar mucho tiempo», sino que actuará «con prontitud» (cf. vv. 7-8).

Por esto Jesús exhorta a rezar «sin desfallecer». Todos experimentamos momentos de cansancio y de desaliento, sobre todo cuando nuestra oración parece ineficaz. Pero Jesús nos asegura: a diferencia del juez deshonesto, Dios escucha con prontitud a sus hijos, si bien esto no significa que lo haga en los tiempos y en las formas que nosotros quisiéramos. La oración no es una varita mágica. Ella ayuda a conservar la fe en Dios, a encomendarnos a Él incluso cuando no comprendemos la voluntad. En esto, Jesús mismo —¡que oraba mucho!— es un ejemplo para nosotros. La carta a los Hebreos recuerda que «habiendo ofrecido en los días de su vida mortal ruegos y súplicas con poderoso clamor y lágrimas al que podía salvarle de la muerte, fue escuchado por su actitud reverente» (5, 7). A primera vista esta afirmación parece inverosímil, porque Jesús murió en la cruz. Sin embargo, la carta a los hebreos no se equivoca: Dios salvó de verdad a Jesús de la muerte dándole sobre ella la completa victoria, pero el camino recorrido para obtenerla pasó a través de la muerte misma. La referencia a las súplicas que Dios escuchó remite a la oración de Jesús en Getsemaní. Asaltado por la angustia inminente, Jesús ora al Padre que lo libre del cáliz amargo de la Pasión, pero su oración está invadida por la confianza en el Padre y se entrega sin reservas a su voluntad: «Pero —dice Jesús— no sea como yo quiero, sino como quieras tú» (Mt 26, 39). El objeto de la oración pasa a un segundo plano; lo que importa ante todo es la relación con el Padre. He aquí lo que hace la oración: transforma el deseo y lo modela según la voluntad de Dios, sea cual fuera, porque quien reza aspira ante todo a la unión con Dios, que es Amor misericordioso.

La parábola termina con una pregunta: «Pero, cuando el Hijo del hombre venga, ¿encontrará la fe sobre la tierra?» (v. 8). Y con esta pregunta nos alerta a todos: no debemos renunciar a la oración incluso si no se obtiene respuesta. La oración conserva la fe, sin la oración la fe vacila. Pidamos al Señor una fe que se convierta en oración incesante, perseverante, como la da la viuda de la parábola, una fe que se nutre del deseo de su venida. Y en la oración experimentamos la compasión de Dios, que como un Padre viene al encuentro de sus hijos lleno de amor misericordioso.

[:]

Aquesta entrada ha esta publicada en Catequesis del Papa, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.