[:ca]Apreneu de mi (cf. Mt 11,28-30)[:es]Aprended de mi (cf. Mt 11,28-30)[:]

[:ca]

logo-pdf

Descarregar arxiu

escutpapa

PAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Dimecres, 14 de setembre de 2016

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Durant aquest Jubileu hem reflexionat diverses vegades sobre el fet que Jesús s’expressa amb una tendresa única, signe de la presència i de la bondat de Déu. Avui ens centrem en un passatge commovedor de l’Evangeli (cf. Mt 11,28-30), en el qual Jesús diu: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. […] Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs» (v. 28-29). La invitació del Senyor és sorprenent: crida a seguir-lo persones senzilles i cansades per una vida difícil, crida a seguir-lo persones que tenen tantes necessitats i els promet que en ell trobaran descans i alleujament. La invitació és feta de forma imperativa: «Veniu a mi», «accepteu el meu jou», «feu-vos deixebles meus». Potser tots els líders del món podrien dir això! Mirem de captar el significat d’aquestes expressions.

El primer imperatiu és «Veniu a mi». Adreçant-se a aquells que estan cansats i afeixugats, Jesús es presenta com el servent del Senyor descrit en el llibre del profeta Isaïes. Així ho diu el passatge d’Isaïes: «El Senyor Déu m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats» (50,4). En aquests cansats de la vida, l’Evangeli hi posa sovint també els pobres (cf. Mt 11,5) i els petits (cf. Mt 18,6). Són aquells que no poden dependre dels recursos pobres, ni de les amistats importants. Ells només poden confiar en Déu. Conscients de la seva condició humil i miserable, saben que depenen de la misericòrdia del Senyor, i n’esperen l’únic ajut possible. En la invitació de Jesús troben finalment resposta a la seva espera: fent-se deixebles seus reben la promesa de trobar repòs per a tota la vida, una promesa que al final de l’Evangeli s’adreça a tothom: «Aneu doncs» —diu Jesús als Apòstols—«a tots els pobles i feu-los deixebles meus» (Mt 28,19). Acollint la invitació a celebrar aquest any de gràcia del Jubileu, per tot el món els pelegrins travessen la Porta de la Misericòrdia oberta a les catedrals, als santuaris, a tantes esglésies del món, als hospitals, a les presons. Per què travessen aquesta Porta de la Misericòrdia? Per trobar Jesús, per trobar l’amistat de Jesús, per trobar el repòs que només Jesús pot donar. Aquest camí expressa la conversió de tots aquells que es proposen seguir el camí de Jesús. I la conversió consisteix sempre en la descoberta de la misericòrdia del Senyor. És infinita i inesgotable: és gran la misericòrdia del Senyor! Travessant la Porta Santa, per tant, professem «que l’amor és present en el món i que aquest amor és més potent que qualsevol tipus de mal en el qual l’home, la humanitat, el món està involucrat» (Joan Pau II, Enc. Dives in misericordia, 7).

El segon imperatiu diu: «Accepteu el meu jou.» En el context de l’Aliança, la tradició bíblica fa servir la imatge del jou per mostrar la relació estreta que uneix el poble amb Déu i, per consegüent, la submissió a la seva voluntat expressada en la Llei. En la controvèrsia amb els escribes i els doctors de la llei, Jesús proposa als seus deixebles el seu jou, en el qual es troba el compliment de la Llei. Els vol ensenyar que descobriran la voluntat de Déu mitjançant la seva persona: mitjançant Jesús, no mitjançant lleis i manaments freds que Jesús mateix rebutja. Només cal llegir el capítol 23 de Mateu! Ell és en el centre de la seva relació amb Déu, és en el cor de les relacions entre els deixebles i s’erigeix com el centre de la vida de cadascú. Rebent el «jou de Jesús» cada deixeble entra així en comunió amb ell i esdevé partícip del misteri de la seva creu i del seu destí de salvació.

D’això es desprèn el tercer imperatiu: «Feu-vos deixebles meus.» Als seus deixebles Jesús els ofereix un camí de coneixement i d’imitació. Jesús no és un mestre que amb severitat imposa als altres uns pesos que ell no carrega: aquesta era l’acusació que feia als doctors de la llei. Ell s’adreça als humils, als petits, als pobres, als necessitats perquè ell mateix s’ha fet petit i humil. Comprèn els pobres i els qui pateixen perquè ell mateix és pobre i ple de dolor. Per salvar la humanitat Jesús no ha recorregut un camí fàcil; al contrari, el seu camí ha estat dolorós i difícil. Com ho recorda la Carta als Filipencs: «S’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu» (2,8). El jou que porten els pobres i els oprimits és el mateix jou que ell ha portat abans: per això és un jou lleuger. Ell es va carregar a les espatlles els dolors i els pecats de tota la humanitat. Per al deixeble, doncs, rebre el jou de Jesús significa rebre la seva revelació i acollir-la: en ell la misericòrdia de Déu s’ha fet càrrec de la pobresa dels homes, donant així a tots la possibilitat de la salvació. Però per què Jesús és capaç de dir aquestes coses? Perquè ell s’ha fet tot per a tots, proper de tots, dels més pobres! Era un pastor enmig de la gent, enmig dels pobres: treballava tot el dia amb ells. Jesús no era un príncep. És dolent per a l’Església quan els pastors actuen com prínceps, allunyats de la gent, allunyats dels més pobres: aquest no és l’esperit de Jesús. Aquests pastors, Jesús els renyava, i d’ells Jesús deia a la gent: «Feu el que ells diuen, però no el que fan.»

Estimats germans i germanes, també nosaltres tenim moments de cansament i de desil·lusió. Aleshores recordem aquestes paraules del Senyor, que ens consolen tant i que ens fan comprendre que estem posant les nostres forces al servei del bé. De fet, a vegades la raó del nostre cansament és haver posat la nostra esperança en coses que no són l’essencial, perquè ens hem allunyat del que val realment en la vida. El Senyor ens ensenya a no tenir por de seguir-lo, perquè l’esperança que posem en ell no es veurà decebuda. Per tant estem cridats a aprendre d’ell què significa viure de misericòrdia per a ser instruments de misericòrdia. Viure de misericòrdia per a ser instruments de misericòrdia: viure de misericòrdia i sentir que necessitem la misericòrdia de Jesús, i quan nosaltres ens sentim necessitats de perdó, de consol, aprenguem a ser misericordiosos amb els altres. Tenir fixada la mirada en el Fill de Déu ens fa comprendre quant de camí ens queda per recórrer encara; però al mateix temps ens infon la joia de saber que estem caminant amb ell i que mai no estem sols. Ànims, doncs, ànims! No ens deixem prendre la joia de ser deixebles del Senyor. «Però, Pare, jo sóc pecador, com ho puc fer?» «Deixa que el Senyor et miri, obre el teu cor, sent sobre teu la seva mirada, la seva misericòrdia, i el teu cor s’omplirà de joia, de la joia del perdó, si tu t’atanses a demanar perdó.» No ens deixem prendre l’esperança de viure aquesta vida junt amb ell i amb la força del seu consol. Gràcies.

[:es]

logo-pdf

Descargar archivo

escutpapa

PAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Miércoles 14 de septiembre de 2016

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

Durante este Jubileo hemos reflexionado varias veces sobre el hecho de que Jesús se expresa con una ternura única, símbolo de la presencia y de la bondad de Dios. Hoy nos detenemos en un paso conmovedor del Evangelio (cf. Mt 11, 28-30), en el cual Jesús dice: «Venid a mí, vosotros todos los que estáis cansados y oprimidos, y yo os daré descanso. […] Aprended de mí, que soy manso y humilde de corazón; y hallaréis descanso para vuestras almas» (vv. 28-29). La invitación del Señor es sorprendente: llama para que le sigan a personas sencillas y sobrecargadas por una vida difícil, llama para que le sigan a personas que tienen tantas necesidades y les prometen que en Él encontrarán descanso y alivio. La invitación está dirigida de manera imperativa: «venid a mí», «tomad mi yugo», «aprended de mí». ¡Ojalá todos los líderes del mundo pudieran decir esto! Intentemos entender el significado de estas expresiones.

El primer imperativo es «Venid a mí». Dirigiéndose a los que están cansados y oprimidos, Jesús se presenta como el Siervo del Señor descrito en el libro del profeta Isaías. Así dice el pasaje de Isaías: «El Señor me ha dado una lengua de discípulo, para que haga saber al cansado una palabra alentadora» (50, 4). Al lado de estos cansados de la vida, el Evangelio pone a menudo también a los pobres (cf. Mt 11, 5) y a los pequeños (cf. Mt 18, 6). Se trata de aquellos que no pueden contar con medios propios, ni con amistades importantes. Sólo pueden confiar en Dios. Conscientes de su propia humilde y miserable condición, saben depender de la miseria del Señor, esperando de Él la única ayuda posible. En la invitación de Jesús encuentran finalmente la respuesta a su espera: al convertirse en sus discípulos reciben la promesa de encontrar descanso durante el resto de su vida. Una promesa que al finalizar el Evangelio es extendida a todas las gentes: «Id, pues, —dice Jesús a los Apóstoles— y haced discípulos a todas las gentes» (Mt 28, 19). Al acoger la invitación a celebrar este año de gracia del Jubileo, en todo el mundo los peregrinos cruzan el umbral de la Puerta de la Misericordia abierta en las catedrales, en los santuarios, en tantas iglesias del mundo, en los hospitales, en las cárceles. ¿Por qué cruzan esta Puerta de la Misericordia? Para encontrar a Jesús, para encontrar la amistad de Jesús, para encontrar el descanso que sólo Jesús da. Este camino expresa la conversión de todo discípulo que sigue la llamada de Jesús. Y la conversión consiste siempre en descubrir la misericordia del Señor. Que es infinita e inagotable: ¡es grande la misericordia del Señor! A través de la Puerta Santa, por lo tanto, profesamos «que el amor está presente en el mundo y que este amor es más potente que toda clase de mal, en el cual el hombre, la humanidad, el mundo están incluidos» (Juan Pablo II, Enc. Dives in misericordia, 7).

El segundo imperativo dice: «tomad mi yugo». En el contexto de la Alianza, la tradición bíblica utiliza la imagen del yugo para indicar el estrecho vínculo que une al pueblo con Dios y, en consecuencia, la sumisión a su voluntad expresada en la Ley. En polémica con los escribas y los doctores de la ley, Jesús pone sobre sus discípulos su yugo, en el cual la Ley encuentra su cumplimiento. Desea enseñarles que descubrirán la voluntad de Dios mediante su persona: mediante Jesús, no mediante leyes y prescripciones frías que el mismo Jesús condena. ¡Basta con leer el capítulo 23 de Mateo! Él está en el centro de su relación con Dios, está en el corazón de las relaciones entre los discípulos y se sitúa como fulcro de la vida de cada uno. Recibiendo el «yugo de Jesús» cada discípulo entra así en comunión con Él y es hecho partícipe del misterio de su cruz y de su destino de salvación.

Su consecuencia es el tercer imperativo: «aprended de mí». A sus discípulos Jesús planea un camino de conocimiento y de imitación. Jesús no es un maestro que con severidad impone a los demás pesos que el no lleva: esta era la acusación que hacían los doctores de la ley. Él se dirige a los humildes, a los pequeños, a los pobres, a los necesitados porque Él mismo se hizo pequeño y humilde. Comprende a los pobres y los que sufren porque Él mismo es pobre y conoce el dolor. Para salvar a la humanidad Jesús no ha recorrido un camino fácil; el contrario, su camino hs sido doloroso y difícil. Como recuerda la carta a los Filipenses: «se humilló a sí mismo, obedeciendo hasta la muerte y muerte de cruz» (2, 8). El yugo que los oprimidos soportan es el mismo yugo que Él llevó antes que ellos: por eso es un yugo ligero. Él ha cargado sobre sus hombros los dolores y pecados de la humanidad. Para el discípulo, entonces, recibir el yugo de Jesús significa recibir su revelación y acogerla: en Él la misericordia de Dios se hizo cargo de las pobrezas de los hombres, donando así a todos la posibilidad de la salvación. Pero ¿por qué Jesús es capaz de decir estas cosas? ¡Porque Él se ha hecho todo a todos, cerca de todos, de los más pobres! Era un pastor entre la gente, entre los pobres: trabajaba todo el día con ellos. Jesús no era un príncipe. Es malo para la Iglesia cuando los pastores se convierten en príncipes, lejanos de la gente, lejanos de los más pobres: ese no es el espíritu de Jesús. A estos pastores Jesús los regañaba, y de ellos Jesús decía a la gente: «haced lo que ellos dicen pero no lo que hacen».

Queridos hermanos y hermanas, también para nosotros hay momentos de cansancio y desilusión. Recordemos entonces estas palabras del Señor, que nos dan tanto consuelo y nos ayudan a entender si estamos poniendo nuestras fuerzas al servicio del bien. Efectivamente, a veces nuestro cansancio está causado por haber depositado nuestra confianza en cosas que no son lo esencial, porque nos hemos alejado de lo que vale realmente en la vida. Que el Señor nos enseñe a no tener miedo de seguirle, para que la esperanza que ponemos en Él no sea defraudada. Estamos llamados a aprender de Él qué significa vivir de misericordia para ser instrumentos de misericordia. Vivir de misericordia para ser instrumentos de misericordia: vivir de misericordia es sentirse necesitado de la misericordia de Jesús, y cuando nosotros nos sentimos necesitados de perdón, de consolación, aprendemos a ser misericordiosos con los demás. Tener la mirada fija en el Hijo de Dios nos hace entender cuánto camino debemos recorrer aún; pero al mismo tiempo nos infunde la alegría de saber que estamos caminando con Él y que no estamos nunca solos. Ánimo, entonces, ¡ánimo! No nos dejemos quitar la alegría de ser discípulos del Señor. «Pero, padre, yo soy pecador, ¿qué puedo hacer?» – «déjate mirar por el Señor, abre tu corazón, siente en ti su mirada, su misericordia, y tu corazón será colmado de alegría, de la alegría del perdón, si tú te acercas a pedir el perdón». No nos dejemos robar la esperanza de vivir esta vida junto a Él y con la fuerza de su consuelo. Gracias.

[:]

Aquesta entrada ha esta publicada en Catequesis del Papa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.