[:ca]Aconsellar i ensenyar[:es]Aconsejar y enseñar[:]

[:ca]

Descarregar arxiu

PAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Dimecres, 23 de novembre de 2016

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Un cop acabat el Jubileu, avui tornem a la normalitat, però encara queden algunes reflexions sobre les obres de misericòrdia, raó per la qual continuem tractant aquest tema.

La reflexió sobre les obres de misericòrdia espirituals avui es refereix a dues accions molt relacionades entre elles: donar consell als qui dubten i ensenyar als ignorants, és a dir a aquells que no saben. La paraula ignorant és massa forta, però vol dir aquells que no saben alguna cosa i als quals cal ensenyar-los-hi. Són obres que es poden viure ja sigui de manera senzilla, familiar, a l’abast de tots, ja sigui —especialment la segona, la d’ensenyar— a un nivell més institucional, organitzat. Pensem per exemple en tants nens que són encara analfabets. Això no es pot entendre, en un món on el progrés tecnicocientífic ha arribat a un nivell tan alt hi ha encara infants analfabets! És una injustícia. Quants nens pateixen manca d’educació. És una gran injustícia que afecta la dignitat mateixa de la persona. Sense educació després es converteixen fàcilment en una presa fàcil de l’explotació i d’altres formes de malestar social.

L’Església, al llarg dels segles, ha sentit l’exigència de comprometre’s en l’àmbit de l’educació perquè la seva missió d’evangelització implica el compromís de retornar la dignitat als més pobres. Des del primer exemple d’una «escola» fundada aquí a Roma per sant Justí, al segle segon, perquè els cristians poguessin conèixer millor la sagrada Escriptura, fins a sant Josep de Calassanç, que va obrir les primeres escoles populars gratuïtes d’Europa, tenim una llarga llista de sants i santes que en diferents èpoques han educat els més desfavorits, sabent que d’aquesta manera podrien superar les misèries i les discriminacions. Quants cristians, laics, germans i germanes consagrats, sacerdots, han donat la vida pròpia per la instrucció, per l’educació dels infants i dels joves! Això és gran: us convido a retre’ls un homenatge amb un bon aplaudiment! [aplaudiment dels fidels] Aquests pioners de la instrucció havien entès profundament l’obra de misericòrdia i n’havien fet un estil de vida capaç de transformar la societat. Mitjançant un treball senzill i poques estructures van saber restituir la dignitat a moltes persones! I la instrucció que donaven anava orientada també sovint al treball. Pensem, però, en sant Joan Bosco, que preparava per al treball els nens del carrer, amb l’oratori i després amb les escoles i l’aprenentatge dels oficis. És així que van sortir moltes i diverses escoles professionals, que preparaven per al treball mentre educaven en els valors humans i cristians. L’educació, per tant, és en realitat una forma peculiar d’evangelització.

Com més creix la instrucció, més les persones adquireixen certeses i conviccions, que tots necessitem en la vida. Una bona educació ens ensenya el mètode crític, que comprèn també una certa mena de dubte, útil per a fer preguntes i comprovar els resultats obtinguts, de cara a un coneixement més gran. Però l’obra de misericòrdia d’aconsellar els qui tenen dubtes no es refereix a aquest tipus de dubtes. Expressar la misericòrdia envers els qui dubten equival a calmar el dolor i el sofriment que ve de la por i de l’angoixa que són conseqüència del dubte. És, doncs, un acte d’amor autèntic amb el qual es pretén ajudar una persona en la feblesa provocada per la incertesa.

Penso que algú em podria preguntar: «Pare, però jo tinc tants dubtes sobre la fe, què he de fer? Vostè no en té mai, de dubtes?» En tinc tants… És cert que en alguns moments tots tenim dubtes! Els dubtes en matèria de fe, en sentit positiu, són un senyal que volem conèixer millor i més a fons Déu, Jesús, i el misteri del seu amor per nosaltres. «Però jo tinc aquest dubte: cerco, estudio, veig o demano consell sobre què he de fer.» Aquests són els dubtes que fan créixer! És bo que ens fem preguntes sobre la nostra fe, perquè d’aquesta manera se’ns porta a aprofundir-la. Els dubtes, però, se superen. Per això cal escoltar la Paraula de Déu i comprendre tot el que se’ns ensenya. Un mitjà que ens ajuda molt en això és la catequesi, amb la qual l’anunci de la fe ens situa en el concret de la vida personal i comunitària. I hi ha, al mateix temps, un altre mitjà igualment important: el de viure el màxim possible la fe. No fem de la fe una teoria abstracta on els dubtes es multipliquen. Fem, més aviat, que la fe sigui la nostra vida. Mirem de dur-la a la pràctica en el servei als germans, especialment els més necessitats. I aleshores molts dubtes s’esvairan, perquè sentim la presència de Déu i la veritat de l’Evangeli en l’amor que, sense ser mèrit nostre, habita en nosaltres i compartim amb els altres.

Com podem veure, estimats germans i germanes, tampoc aquestes dues obres de misericòrdia no són allunyades de la nostra vida. Cadascun de nosaltres es pot comprometre en la seva vida a dur a la pràctica la paraula del Senyor quan diu que el misteri de l’amor de Déu no ha estat revelat als savis i als intel·ligents, sinó als petits (cf. Lc 10,21; Mt 11,25-26). Per tant, l’ensenyament més profund que som cridats a transmetre i la certesa més segura per a sortir del dubte és l’amor de Déu amb què hem estat estimats (cf. 1Jn 4,10), un amor gran, gratuït i donat per sempre. Déu no fa mai marxa enrere amb el seu amor! Va sempre al davant i espera; dóna per sempre el seu amor, del qual n’hem de sentir una responsabilitat forta, per a ser-ne testimonis oferint misericòrdia als nostres germans. Gràcies.

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

 [:es]

Descargar archivo

PAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Miércoles 23 de noviembre de 2016

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

Finalizado el Jubileo, hoy volvemos a la normalidad, pero quedan todavía algunas reflexiones sobre las obras de misericordia, y por eso continuaremos con esto.

La reflexión sobre las obras de misericordia espiritual se refiere hoy a dos acciones muy unidas entre sí: aconsejar a los dudosos y enseñar a los ignorantes, es decir, a los que no saben. La palabra ignorante es demasiado fuerte, pero quiere decir que no saben algo y a quien se debe enseñar. Son obras que se pueden vivir sea en una dimensión simple, familiar, al alcance de todos, que —especialmente la segunda, la de enseñar— desde un plano más institucional, organizado. Pensemos, por ejemplo, en cuántos niños sufren todavía el analfabetismo. Esto no se puede entender: ¡que en un mundo en el cual el progreso técnico científico ha llegado tan lejos, haya niños analfabetos! Es una injusticia. Cuántos niños sufren la falta de instrucción. Es una condición muy injusta que afecta a la misma dignidad de la persona. Sin educación además se convierte fácilmente en presa de la explotación y de varias formas de malestar social.

La Iglesia, a lo largo de los siglos, ha sentido la exigencia de esforzarse en el ámbito de la instrucción porque su misión de evangelización conlleva el compromiso de devolver la dignidad a los más pobres. Desde el primer ejemplo de una «escuela» fundada precisamente aquí en Roma por san Justino, en el siglo ii, para que los cristianos conocieran mejor la Sagrada Escritura, hasta san José de Calasanz, que abrió las primeras escuelas públicas gratuitas de Europa, tenemos una larga lista de santos y santas que en varias épocas han llevado instrucción a los más desfavorecidos, sabiendo que por este camino habrían podido superar la miseria y las discriminaciones. Cuántos cristianos laicos hermanos y hermanas consagradas, sacerdotes han dado su propia vida por la instrucción, por la educación de los niños y los jóvenes. Esto es grande: ¡yo os invito a rendirles homenaje con un gran aplauso! Estos pioneros de la instrucción habían comprendido a fondo la obra de misericordia y habían hecho de ello un estilo de vida tal hasta el punto de transformar la misma sociedad. A través de un trabajo simple y pocas estructuras ¡supieron devolver la dignidad a muchas personas! Y la instrucción que impartían a menudo estaba orientada también hacia el trabajo. Pero pensemos en san Juan Bosco, que preparaba para trabajar a chicos de la calle, en el oratorio y después en la escuela, las oficinas. És así como surgieron muchas y diversas escuelas profesionales, que habilitaban para trabajar mientras educaban con valores humanos y cristianos. La instrucción, por lo tanto, es verdaderamente una peculiar forma de evangelización.

Cuanto más crece la instrucción más personas adquieren las certezas y la conciencia, que todos necesitamos en la vida. Una buena instrucción nos enseña el método crítico, que comprende también un cierto tipo de duda, útil para plantear preguntas y verificar los resultados alcanzados, en vista de un conocimiento mayor. Pero la obra de misericordia de aconsejar a los dudosos no se refiere a este tipo de duda. Expresar la misericordia hacia los dudosos equivale, sin embargo, a aliviar ese dolor y ese sufrimiento que proviene del miedo y de la angustia que son las consecuencias de la duda. Por tanto, es un acto de verdadero amor con el cual se pretende sostener a una persona ante la debilidad provocada por la incertidumbre.

Pienso que alguien podría preguntarme: «Padre, pero yo tengo muchas dudas sobre la fe ¿Qué tengo que hacer? ¿Usted nunca tiene dudas?». Tengo muchas… ¡Claro que en algunos momentos a todos nos entran dudas! Las dudas que tocan la fe, en sentido positivo, son la señal de que queremos conocer mejor y más a fondo a Dios, Jesús, y el misterio de su amor hacia nosotros. «Pero, yo tengo esta duda: busco, estudio, veo o pido consejo sobre cómo hacer». ¡Estas son dudas que hacen crecer! Es un bien entonces que nos planteemos preguntas sobre nuestra fe, porque de esa manera estamos impulsados a profundizar en ella. Las dudas, de todos modos, hay que superarlas. Por ello es necesario escuchar la Palabra de Dios, y comprender lo que nos enseña. Una vía importante que ayuda mucho en esto es la de la catequesis, con la cual el anuncio de la fe sale a nuestro encuentro en el aspecto concreto de la vida personal y comunitaria. Y hay, al mismo tiempo, otra senda igualmente importante, la de vivir lo más posible la fe. No hagamos de la fe una teoría abstracta donde las dudas se multipliquen. Hagamos más bien de la fe nuestra vida. Intentemos practicarla a través del servicio a los hermanos, especialmente de los más necesitados. Entonces muchas dudas desaparecen, porque sentimos la presencia de Dios y la verdad del Evangelio en el amor que, sin nuestro mérito, vive en nosotros y compartimos con los demás.

Como se puede ver, queridos hermanos y hermanas, estas dos obras de misericordia tampoco están lejos de nuestra vida. Cada uno de nosotros puede esforzarse en vivirlas para poner en práctica la palabra del Señor cuando dice que el misterio del amor de Dios no ha sido revelado a los sabios e inteligentes, sino a los pequeños (cf. Lc 10, 21; Mt 11. 25—26). Por lo tanto, la enseñanza más profunda que estamos llamados a transmitir y la certeza más segura para salir de la duda, es el amor de Dios con el cual hemos sido amados (cf. 1 Gv 4, 10). Un amor grande, gratuito y dado para siempre ¡Dios nunca da marcha atrás con su amor! Sigue siempre hacia adelante y espera; dona su amor para siempre, del cual debemos sentir una fuerte responsabilidad, para ser testimonios ofreciendo misericordia a nuestros hermanos. Gracias.

 

 [:]

Aquesta entrada ha esta publicada en Catequesis del Papa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.